El MoMA del futbol

Al'hort de les Oliveres, on la tradició judeocristiana pressuposa que se celebrarà el judici final, s'alça una església del Parenostre, bastant horrible, que exhibeix en més de 130 llengües la principal oració que Jesús va ensenyar als seus deixebles. El Museu del FC Barcelona (que és amb diferència el museu més visitat de la ciutat) té també el seu petit racó per al rés de gratitud i l'alabança. «Sa paligid ng lupa, sang malakas na sigaw...», arrenca en tagal l'himne del Barça. «Zelai ojoa, aldarri bat da..», per si es prefereix cantar-lo en eusquera. Benvinguts doncs al Museu del FC Barcelona, un espai d'exhibició profundament renovat l'any 2010 al qual en aquesta ciutat, almenys en la lliga museística, ningú li passa al davant, ni Pablo Picasso al carrer de Montcada ni el Crist de Taüll al MNAC. Sens dubte això mereix una reflexió. Som-hi.

Les xifres que exhibeix el Museu del FC Barcelona solen ser menyspreades amb aire indolent per no pocs directors de museus de tipus més clàssic. La veritat, no obstant, és que molt poques sales poden presumir d'exhibir el millor de la seva raó de ser. Les demoiselles d'Avinyó, per exemple, mostren la seva turgent nuesa al MoMA de Nova York i no al Museu Picasso de Barcelona. El FC Barcelona, en aquest sentit, és el MoMA del futbol.

S'hi pot veure per exemple el primer trofeu del club, una Copa de Barcelona de l'any 1903 que Indiana Jones hauria escollit pel seu aspecte humil com a possible calze de l'aliança. També les botes amb què Belletti va estar a punt d'enviar la pilota a can Pistraus a la final de París i que el bo d'Almunia, porter rival, va considerar oportú colar a la porteria. Al costat seu, la pilota que tres vegades va entrar a Wembley el 28 de maig del 2011 i la samarreta amb què Koeman, el 1992, va alterar el curs de la història del club. El calçat de Ronaldinho té molt poc glamur en comparació amb el que aquell home era capaç de fer sobre la gespa, però també tenen allà, gairebé taló amb taló amb les que Schuster va cedir al museu. En resum, relíquies del santoral blaugrana.

L'acollidor barnús amb què Kubala sortia de la dutxa i la samarreta que Josep Sastre va portar entre els anys 1924 i 1933 amb un escut fet de ganxet podrien semblar, d'entrada, que desentonen en un recinte dedicat a la glòria, però si el Museu de la Guerra de Londres exhibeix els modelets àrabs de T. E. Lawrence, el Barça té tot el dret a mostrar com es passejava Kubala pel vestidor.

Posats a ensenyar, al subapartat dedicat a les altres seccions del club descansa perfectament doblegada una de les samarretes que va suar Urdangarin abans de fer-se més popular del que era llavors. La tenen arran de terra. Que consti.

El museu, no obstant, no és només una successió de vitrines. Té a més el que se li demana als museus moderns: interacció amb el visitant. Aquí és on entren en joc les pantalles tàctils, amb les quals els aficionats poden revisitar els gols amb èpica i les celebracions de títols. Es troba a faltar alguna d'aquelles congues que capitanejava Stóitxkov o el petó que el búlgar li va estampar als llavis a un desconcertat Koeman, però tot no pot ser.

La visita es completa amb un recorregut pel recinte esportiu. Llotja, sala de premsa (on un matrimoni va decidir ahir fotografiar el seu fill dins d'una rèplica del trofeu de la Champions), córner, vestidor visitant... Sí, efectivament, en el dels jugadors blaugrana no s'hi pot entrar, com si fos un recinte sagrat, és la poma de l'Edèn.

Això, en un rapidíssim resum, és tot. No és poc. A l'estiu, passen pel museu unes 12.000 persones al dia. Si mantingués aquesta mitjana durant la resta de l'any seria, amb distància, l'atracció amb més imant de la ciutat, molt per sobre fins i tot de la Sagrada Família, i això amb l'inconvenient que el Camp Nou queda una mica lluny de les rutes naturals del turisme a la ciutat. I, a més, és un enorme negoci. La processó de turistes reporta al club uns 25 milions d'euros a l'any només en entrades al museu. La xifra no inclou el que després es puguin gastar a la botiga oficial del FC Barcelona.

La conclusió és la següent. La classificació de llocs més visitats de la ciutat és certament eclèctica, per no dir rara. El Poble Espanyol segueix a un pas del podi. El lletjot castell de Montjuïc manté la seva tirada just per darrere. La medalla de plata és per a una peixera. La d'or és per a la discutible manera com s'està completant l'obra magna de Gaudí. En el tercer lloc d'aquesta classificació hi ha el Museu del FC Barcelona. Ben mirat, es mereix més. No exhibeix exactament art, però les millors obres del barcelonisme són allà. Al MoMA de Nova York tenen el millor de Picasso, és cert, però no les botes amb què Messi ha posat dret mig món. Aquesta col·lecció no està en venda.

Vegeu el vídeo d'aquesta

Notícies relacionades

Viatges il·limitats per 6,20 euros a l'any: així pots demanar la targeta social a Barcelona per a majors de 60 anys o discapacitats amb rendes baixes

Màping de Nadal al Balcó Gastronòmic

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat