CINQUENA EDICIÓ DEL PREMI PATXÍN A L'EIXAMPLE

L'escola de la Concepció suma forces per salvar el model

El projecte musical del centre rep el suport de Llach, Sala, Soler i altres artistes

Pares i mestres temen que una retallada imprudent afecti el nivell dels alumnes

El pianista Ignasi Terraza, a l’escenari amb els nens de la Big Band Go de l’escola de la Concepció, ahir.

El pianista Ignasi Terraza, a l’escenari amb els nens de la Big Band Go de l’escola de la Concepció, ahir. / JOAN CORTADELLAS

3
Es llegeix en minuts
CARLES COLS
BARCELONA

Les quatrebig bandsde la minúscula escola pública de la Concepció -és tan petita que ni tan sols està en un carrer, es troba en un dels passatges més curts de l'Eixample- van celebrar ahir la cinquena edició del premi Patxín per reivindicar la supervivència del projecte musical que aquest centre educatiu manté viu des de ja fa 20 anys. És unarara avis, un bri d'herba a la Lluna, l'ornitorinc dels sistemes educatius, insòlit però eficaç. No obstant, són temps de retallades. Diuen que Napoleó, després d'escoltarLa marsellesa, va exclamar: «Aquesta música ens estalviarà molts canons». Amb aquest esperit va sonar ahir al passatge de Pla el ritme de jazz dels nens de l'escola, amb especial fortuna per als de sisè de primària, que van compartir escenari amb el destinatari del premi aquest any, el pianista Ignasi Terraza, en un commovedorI feel good. Pura sana enveja.

La Locomotora Negra, la Vella Dixieland, la Sant Andreu Jazz Band i el percussionista Aldo Caviglia van rebre en edicions anteriors el premi Patxín. Ahir va ser només Terraza, però a favor del model educatiu d'aquesta escola s'han pronunciat en els últims dies altres músics com Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz, Toti Soler, Pep Sala, Gerard Quintana, Beth, Lax'n'busto i molts més. ¿Per què? Es mereix un repàs.

EL MODEL / Joan Vilalta, coordinador de les quatrebig bandsde l'escola, explica d'una manera deliciosa el que hi passa, en horari escolar. Els nens cursen les assignatures convencionals, però no és gens convencional la manera com encaren les lliçons de música. No carreguen les motxilles amb solfeig. «Això té una mica, per dir-ho d'alguna manera, d'orquestra valenciana. S'aprenen unes nocions mínimes i és la interpretació en grup, simplement l'assaig i l'actuació en públic, el que fa la resta», explica Vilalta.

L'elecció de l'estil musical també és, segons sembla, crucial.Swing,blues, boogiei qualsevol cosí germà del jazz han demostrat ser ritmes perfectes per a l'objectiu final que persegueix (i assegura que ho aconsegueix) l'escola de la Concepció. «El sistema desenvolupa l'oïda, el ritme, la veu, la capacitat d'abstracció, la lectura, la memòria i, per tant, facilita l'aprenentatge lingüístic i matemàtic. Així ho demostren els resultats de la Concepció en les avaluacions escolars», va destacar ahir l'actor Toni Sevilla durant la lectura del manifest de defensa del projecte del centre.

Notícies relacionades

SALVAR LA CREATIVITAT / Els pares i professors de l'escola creuen, de fet, que garantir un finançament estable a aquest projecte musical és gairebé una qüestió de tot o res, ja que en altres àrees difícilment pot despuntar l'escola, perquè les instal·lacions són les que són. L'edifici és petit, el pati és petit, el gimnàs és petit. Fins i tot l'extraordinari bateria de labig bandde quart de primària és molt petit. L'aposta de la Concepció, com subratlla també el manifest, és esprémer els fruits de la creativitat, moltes vegades menyspreats. En certa manera, es tracta d'un esbós del que l'expert en educació i conferenciant Ken Robinson predica des de fa anys i que es pot i s'aconsella veure a Youtube, amb un provocador títol,Les escoles maten la creativitat.

L'actuació de les quatrebig bandsdurant la celebració del premi Patxín (n'hi ha una per curs a partir de tercer de primària, és a dir, orquestres de nens de 8 a 12 anys) va ser, en qualsevol cas, alegre, aliena als temps que corren i que tot ho amenacen. El premi a Terraza, cec des dels 10 anys però un malabarista amb el teclat, el va entregar el regidor de l'Eixample, Gerard Ardanuy. No va ser tan explícit com els pares desitjaven, però va semblar que apostava pel projecte.