La cançó de les bastides

Comença a ser temps de finestres obertes i la ciutat es comparteix a poc a poc. En plena nit es confonen els lladrucs dels gossos, l'agònic respirar dels moribunds i els panteixos de plaer dels amants. De tant en tant, una òliba perduda trenca la pau de les palmeres i els gats miren cap amunt mentre es llepen el morro. S'inauguren d'aquesta manera les nits d'estiu, quan els llençols són sudaris que es trenquen sobre els nostres cossos i l'aigua de l'aixeta, per ser beguda en la foscor, es converteix en el millor beuratge dels somnis.

Però arriba l'alba. I després de l'alba la ciutat es posa en moviment. La bombolla immobiliària s'ha convertit en el gran pecat original de la crisi, però una nova música es va apoderant dels celoberts i dels murs. Sembla com si tots els operaris esperessin el moment oportú per recordar-nos que les ciutats es construeixen i es destrueixen a mà. La mà dels operaris comença sempre a la mateixa hora, però una hora més tard el silenci torna a cobrir-ho tot. És l'hora de l'esmorzar, i això en el món de la construcció petita gairebé constitueix una festa de guardar. Dins de la gran orquestra de la rehabilitació, els grans solistes són els virtuosos de la serra radial. En algun lloc de l'illa algú està enrajolant parets i posant terres, i es tracta de ­trobar la bisectriu exacta de l'angle que farà la rajola a les parets. En una serra radial es poden percebre tots els grinyols del metall que està intentant vèncer la pedra. El ferro cruix sota el ferro com ho fan els frens dels ferrocarrils quan arriben a l'andana. La serra radial és una música que ve de les estrelles i que només és captada pels cetacis de les profunditats marines. L'ésser humà, ni tan sols l'operari que la domestica, no pot dir absolutament res entre l'estrèpit de les notes més ­agudes.

A continuació, potser més a prop, fan la seva aparició les angoixants corals de les broques. Se sent perfectament l'esforç de les que intenten perforar la més blindada de les parets. Una broca té diferents calibres i avança cap al centre del mur amb la prevenció de la punta metàl·lica que tem la topada letal contra el cable elèctric amagat. Amb el temps el forat de la broca quedarà segellat per un tap anomenat tac i per un clau de ganxo que servirà per penjar de la paret l'interruptor o el quadro que ens evocarà els temps oberts i els espais infinits que aviat afloraran en l'erm blanc de la paret.

I després hi ha el martell, aquella peça manual i prehistòrica que intenta arribar amb la certesa dels seus cops al cap del clau amb prou feines sostingut. El martell ha merescut l'honor de figurar a les banderes que representen els treballadors manuals i ara es deixa portar per la suposada punteria del mar­tellejador. Hi ha martells als pianos i a les oïdes, a les forges i a les fusteries. El martell també ha passat a ser un esport olímpic quan es llança. I també dóna nom a una balena que té un cap que recorda precisament aquesta eina.

La cançó del peó

Notícies relacionades

Els amos de l’Apolo, una de les opcions a les nits del Fòrum

Un home mort i diversos ferits greus durant la revetlla

Finalment, en la simfonia ma­tu­tina que ressona a tots els interiors d'illa no s'ha d'oblidar la cançó del peó, aquells acords dolorosos de qui sap que una feina és, en els temps de crisi que corren, una benedicció però també al mateix temps un petit càstig. La cançó de les bastides ens agermana amb un món de grans construccions i de capatassos maçons que intentaven arribar amb les seves pròpies mans cap als turmells de Déu.

Els matins de l'estiu ciutadà ens recorden que sempre hem estat fets peça a peça i pis a pis i que tot això se'ns ha acabat convertint amb aquesta crisi en pura pols entre els dits.