La Vila Olímpica fa 20 anys

Més de 20 anys separen els somnis de l'arquitecte David Mackay, un dels pares del disseny urbà de la Vila Olímpica, juntament amb Oriol Bohigas, Josep Martorell i Albert Puigdomènech, del taller MBM, de la realitat del que avui és el seu barri i el de la majoria de la seva prole. Encara que ahir el seu somriure era el mateix. La promesa d'una nova Barcelona sonava a xinès als més descreguts, quan el 1985 se'n forjaven els fonaments. La proximitat de La Mina, el suposat aïllament del centre, les presses i l'estranyesa de viure en un lloc que primer havia de ser una macroresidència d'esportistes van fer que aquells més de 1.800 pisos triguessin més del previst a vendre's. Tampoc no va ser fàcil que la fotogènica zona fes olor de barri. I que hi arribessin els equipaments necessaris per soldar allò que avui és un veïnat de més d'11.000 ànimes, principalment famílies joves. L'aventura de dues dècades és una radiografia de l'eclosió de la penúltima Barcelona que treu el cap al mar (la va seguir, amb signe diferent, Diagonal Mar) i que es mereix un aniversari sonat. Així ho defensen els veïns que han creat un homenatge del no-res, a falta d'una iniciativa municipal formal.

Can Gili Nou és el centre de barri que acull l'exposició 20 anys de barri, des d'ahir fins al pròxim 26 d'octubre. Una ocasió d'or perquè qualsevol barceloní o turista descobreixi la manera com es van coure tant els Jocs com aquest gran hotel esportiu que es va convertir en el barri emblemàtic de Sant Martí. Això sí, hauran de fer-ho en horari gairebé laboral... Encara que la zona està més que consolidada com a nucli viu d'activitat veïnal i social, la realitat és que aquest centre cívic només té un empleat i no obre el cap de setmana, cosa que resta possibilitats de conèixer la mostra a la ciutadania. «No podem variar l'horari ni obrir nosaltres», es lamentaven ahir els organitzadors, que són, en realitat, els veïns mateixos.

L'ESFORÇ DE DUES VEÏNES / El 20è aniversari s'ha materialitzat per la perseverança de dues veïnes i comissàries de la mostra, Martha Mackay, filla de l'arquitecte, i Yolanda Pérez, convençudes que l'efemèride es mereixia fer l'esforç. Amb el seu entusiasme han atrapat altres veïns, expartícips del projecte olímpic, i fins i tot patrocinadors, Mapfre i l'Hotel Arts. L'ajuntament, segons va confirmar ahir el districte, no té prevista cap fastuositat sobre el barri, més enllà de cedir-ne el centre cívic.

Però 20 anys de barri, dissenyada per Lluís Pau, és una targeta de presentació fluida i més que digna del germen d'un tentacle de la ciutat. I de la fórmula pionera de Barcelona al crear un llegat olímpic no ruïnós que s'ha convertit en trama ciutadana, recordava Mackay.

Només d'accedir a Can Gili (dilluns, de 16.00 a 21.00 i de dimarts a divendres de 10.30 a 13.00 i de 16.00 a 21.00 hores), el visitant trepitja la Vila Olímpica. Una gran foto aèria cobreix la planta baixa i reprodueix les illes de cases urbanes, on s'obre pas la Vila, tant amb el dibuix arquitectònic, com amb la imatge real, fruit de la participació preolímpica de 24 estudis d'arquitectura; 700 tipus de vivenda alimenten aquest eixam, avui tan viu, que va trigar anys a quallar. No tant pel desembarcament veïnal, com per la falta inicial de comerços i equipaments.

Notícies relacionades

Les Tres Xemeneies tindran un parc adaptat al risc d’inundacions

BCN aprova la nova ordenança de civisme, en vigor a principis del 2026

A un costat es poden veure una sèrie de plafons que fan justícia a l'essència de la transformació urbana. Amb el número 1, foto de Narcís Serra, aquell primer alcalde democràtic que va haver de decidir què fer amb el malparat Estadi Olímpic quan se'n va enfonsar una part de la tribuna. ¿Potser era el moment de començar a engiponar uns Jocs? El suport de Samaranch ja el va convidar a somiar que podria aprofitar, novament, un gran esdeveniment per crear ciutat.

LA PATERNITAT DE MARAGALL / Al seu costat, Pasqual Maragall, a qui els arquitectes n'atribueixen la paternitat. Perquè «sense un client» -i a més, bo-, no hi hauria hagut macroprojecte. El segueixen els quatre arquitectes d'MBM, els molts responsables de Vila Olímpica SA (VOSA), la societat creada amb un banc i tres immobiliàries per aixecar la quimera quan molts promotors renegaven del pla..., els venedors que després van despatxar els pisos, una voluntària, ciutadans, veïns i fins i tot els nens nascuts a l'abric d'aquell inoblidable 92.