Un monument ofegat

La Sagrada Família sempre podrà dir que va arribar primer. El 1882, quan es va començar a construir, el solar que un any abans havia comprat l'Associació Espiritual de Devots de Sant Josep es trobava envoltat de camps i cabres. Poca cosa més. Mentre l'obra anava creixent, també ho feia la pressió urbanística. Així va ser com el projecte previst d'obrir un passeig més enllà del carrer de Mallorca va quedar aparcat per la construcció de diversos blocs de vivendes que van formar una nova illa de cases d'aquell Eixample que començava a agafar forma després que Cerdà el dibuixés el 1860. En el pla original, la basílica va voler ser com la torre Eiffel. A París, el parc Champ de Mars oxigena l'esvelta fletxa metàl·lica. A Pisa, la Piazza dei Miracoli regala una grata profunditat. Si caigués alguna de les dues, cap peça tocaria cap edifici. A Barcelona, a més dels dos parcs laterals sense cap mena de dubte insuficients, la vista es torna vertical, immediata. La ciutat es va menjar el monument. El va envoltar. I la factura es paga, més avui que no pas ahir.

El veto als autocars era lògic si es comprova què passa en les altres grans capitals europees. José, conductor de la companyia Noreste des de fa 27 anys, ha visitat les principals ciutats del vell continent, i en totes ha trobat un senyal de trànsit que li prohibeix circular pels focus bàsics de pelegrinatge.«Aquí estem molt mal acostumats, tard o d'hora havia de passar perquè no és normal que et deixin arribar tan a prop», sosté.

Intuïció i sorpresa

Les puntes de la basílica i les grues s'intueixen sobre els terrats dels edificis de Marina durant la passejada des de les noves parades d'autocar. Amb tanta alçada, és difícil endevinar si són dues illes de cases o més aviat quatre. Apareix de cop i volta, al passar per davant d'una botiga de samarretes de Messi o d'un bar amb la sangria d'oferta. Això és potser el que més captiva en aquesta nova era, sobretot els japonesos que han travessat el planeta per tocar Gaudí en persona. Enmig d'una gran ciutat, enmig d'un ambient urbà tan espès, emergeix el temple que fins fa dos dies rebia el visitant a l'escala del bus.

La portera del 243 del carrer de la Marina fa 25 anys que treballa a la finca i no és capaç de trobar la solució al problema.«Abans ens queixàvem que aquells enormes autocars passessin per aquí i que s'esperessin amb el motor en marxa. Ara no ens agrada que tots aquests turistes passin per les voreres i en bloquegin el pas. Això és la Sagrada Família, tothom la vol veure i sempre serà així. No millorarà».Hi ha qui creu que un aparcament subterrani alleujaria la congestió. Hi ha qui va més enllà i considera que la culminació del projecte, amb l'enderrocament d'edificis per obrir la façana de la Glòria a una avinguda que hauria d'arribar fins al carrer d'Aragó, serà el cop definitiu.

Mentre cap d'aquestes idees compti amb pressupost -qui sap si una portarà a l'altra, amb un pàrquing sota el nou passeig-, es tracta d'anar tirant i adaptar-se als atapeïments d'una ciutat densa com poques. Ahir eren encara molts els conductors que desconeixien la nova norma. La poca senyalització no hi ajuda. Van resultar més efectives les patrulles de la Urbana vigilant els accessos a lazona zero. Apostats a les cantonades, els agents miraven un bus, la majoria amb matrícula estrangera, i començaven a fer-li gestos perquè girés i es busqués la vida en zones d'estacionament autoritzat.

Notícies relacionades

Les Tres Xemeneies tindran un parc adaptat al risc d’inundacions

BCN aprova la nova ordenança de civisme, en vigor a principis del 2026

Misteriosa influència

Potser per això, perquè es tracta d'una obra inacabada, l'ajuntament parla de la Sagrada Família amb calculada prudència. Encara que pot ser que també sigui per la misteriosa influència del patronat del temple, l'ens gestor i únic coneixedor del verdader futur de l'obra. El seu silenci en aquests dies, el seu funcionament al marge de la Barcelona que els acull i la seva nul·la implicació econòmica en la recent millora urbanística de l'entorn, pagada per la ciutat, conviden a pensar que 130 anys i gairebé tres mesos després de col·locar la primera pedra, elshereusde Gaudí actuen com si encara els envoltessin camps, cabres i buit.