Retorn al Somorrostro

A primera vista comparteixen alguna cosa: un punt de tristesa en la mirada i un somriure amable a la boca. Julia Aceituno va viure al Somorrostro a poca distància de l'actual 22@ entre el 1952 i el 1958. No hauria imaginat mai que les barraques i la misèria -«el problema és la misèria», recalca- tornarien a la ciutat. «Jo t'entenc, de veritat que t'entenc. Espero que us ajudin», es dirigeix afectuosa a Karpal Singh, davant la seva barraca, al carrer d'Almogàvers. Ell li retorna la cordial salutació i el somriure.

Malgrat que es defensa amb el castellà, sembla que Karpal, indi establert a Barcelona des de fa vuit anys, no acaba d'entendre els racionaments de la Julia. Ella li explica que també va ser immigrant. Va arribar sense res i va viure uns quants anys en una barraca allà al costat, al Bogatell: «És una llàstima que hàgiu de veure-us una altra vegada vivint així. No hi ha dret. No n'hi ha...»

A la Julia la impressiona que Karpal estigui sol a Barcelona. «Nosaltres, com a mínim, érem una família. Ens teníem els uns als altres. A més, ell té el problema de l'idioma... imagina't», explica. Karpal li explica que la seva mare és a l'Índia i que a ell li agradaria tornar. Que aquí no té res i que és conscient que no tornarà a trobar feina. «Quan li truco li dic que estic bé perquè no pateixi», comparteix l'home.

Aquesta frase, hores més tard, dóna voltes al cap de la Julia, des del 1959 veïna de l'obrera Trinitat Nova. «A la Trinitat van fer els pisos per reallotjar-nos. Malament, de pressa i amb els pitjors materials -van ser un dels que van acabar enderrocats per aluminosi-, però com a mínim va ser una solució per un temps. Ens van donar una alternativa. ¿Però ara, amb ells, què passarà?», reflexiona.

PERSPECTIVA LABORAL / La principal diferència que la Julia observa entre les barraques del segle XXI i les del XX, en les quals es va criar -al marge que «abans no hi havia grafits»-, és que els 50 hi havia feina. Ella va arribar amb 14 anys i de seguida es va posar a treballar en una sastreria a la plaça de Catalunya, «cosint punys d'americanes». La seva germana es va col·locar també en un negoci del Poblenou i els seus germans, a l'obra. Encara que al principi va ser molt dur -la primera barraca estava feta amb cartrons i caixes de peix-,

a poc a poc, treballant, van poder reunir alguns diners i anar arreglant la barraqueta. «Ara és molt diferent, és clar. El meu fill ja fa dos anys que és a l'atur, així que sé de què parlo», prossegueix la dona.

Notícies relacionades

Les Tres Xemeneies tindran un parc adaptat al risc d’inundacions

BCN aprova la nova ordenança de civisme, en vigor a principis del 2026

Una altra de les (grans) diferències que la Julia -una de les impulsores de la campanya ciutadana per a la recuperació de la memòria històrica del barraquisme a Barcelona- veu entre el Somorrostro i les actuals barraques és la deixadesa. «Les nostres barraques eren humils, però estaven molt ben cuidades», apunta la dona, impressionada per les muntanyes de despulles amb què conviuen avui als assentaments del 22@. La dona recorda que, com que la majoria allà eren d'origen andalús, conservaven la tradició d'emblanquinar les cases una vegada a l'any. «Ens organitzàvem totes les dones, i quan tocava pintar, en una setmana fèiem totes les cases», explica.

LLOC DE POQUES VISITES / Chan Chan comparteix solar al 22@ amb Karpal, i rep rarament content la visita a l'assentament de la Julia -no per ella, òbviament, sinó per la presència, un altre cop, de reporters a la seva fràgil i inestable llar-. S'afegeix a la trobada tot i que el seu espanyol, molt menys fluid que el del seu company i gairebé germà, fa difícil la conversa. Chan, xinès, explica -i, sobretot, mostra amb gestos i accions- que els seus dos gossos són la seva vida. «Ens fan molta companyia i vigilen que no entri ningú. Que no es colin», li explica a la Julia l'home, molt emocionat al veure les seves estimades mascotes -amb aspecte poc o gens agressiu- a les pàgines de l'edició d'EL PERIÓDICO de dilluns, de la qual no es desprèn.