Barris postmigratoris

Dir que Barcelona és una ciutat de migracions és una obvietat. De fet, totes les ciutats són el resultat de processos migratoris, i els seus barris acostumen a ser els principals escenaris de coexistència entre persones de diferents orígens, arribades a la ciutat en diferents moments històrics. El fet que Barcelona hagi entès el fet migratori com quelcom estructural i no circumstancial l'ha dotat d'un model propi de resposta, que va començar a consolidar-se l'any 1994, quan es va crear l'Observatori Permanent de la Immigració. Des de llavors, el consens entre les diferents forces polítiques, la participació activa del teixit social de la ciutat i la fonamental aportació de les entitats constituïdes per persones immigrades han permès consolidar una ambiciosa línia d'actuació municipal.

Si la ciutat ha esmerçat força capital polític, econòmic i humà per facilitar l'acollida d'aquesta població, els nous temps requereixen un esforç similar pel que fa als processos d'acomodació i convivència. I si les condicions de la convivència estan canviant, també és important que es produeixi un canvi en la forma d'intervenir-hi. Necessitem, valgui la metàfora tecnològica, una actualització del software de resposta, que s'orienti clarament a intervenir sobre la promoció d'aquesta convivència. Potser caldrà començar tenint present que la proximitat física entre col·lectius diferenciats no sempre es transforma en una proximitat social, i que pot contribuir a la formació d'espais duals, aparentment compartits però simbòlicament i significativament aïllats l'un de l'altre.

Notícies relacionades

Mar en calma al Besòs

Porta i Bermúdez, renovadors de la marca BCN

Aquest treball d'intervenció sobre els lligams socials que han de vincular grups entre si no es pot fer obviant els referents de sociabilitat i pertinença existents als barris de la ciutat. Si les iniciatives en favor de l'acollida s'orientaven per evitar el risc de la no integració, en el cas de la convivència són les sociabilitats reactives les principals amenaces. És cert que una idea d'urbanisme més social i menys monumental podria ser un dels instruments per tal de treballar el principi de l'acomodació mútua. Però també cal esmerçar recursos substantius per reconstruir les estructures de referència col·lectiva d'alguns barris, que sovint es mostren clarament superades per les ràpides transformacions que s'hi observen.

Potser el més important és no oblidar que la quotidianitat també es pot convertir en un espai de disputa. Tot i estar immersos en una greu crisi econòmica, no es pot practicar una política contemplativa que deixi als barris la difícil tasca de la convivència multicultural, sense intervenir en els problemes de base que estan presents, abans i després de l'arribada de la població immigrada. El fantasma de l'exclussió social, tant present en aquests contextos urbans, ja ha donat ales a discursos racistes i xenòfobs que limiten la convivència. Per tal que no veiem com s'aixequen noves fronteres en el si d'aquests barris, necessitem un canvi de paradigma: passar del model de Barcelona com a ciutat d'acollida, al de ciutat de barris amb situacions postmigratòries, on s'han de desenvolupar iniciatives per millorar una sociabilitat compartida.