Acostar Catalunya al Marroc

Barcelona vol ser una capital mundial. No sempre ho aconsegueix però ho intenta. Per exemple: el Marroc. A Madrid se'l veu amb gran recel. La premsa acusa el règim d'arbitrari (tot i que està més pròxim al cànon europeu que altres de la seva àrea) i sembla que treguin pit mirant altivament els veïns del sud que reivindiquen Ceuta i Melilla. I també hi ha allò de «la gesta de Perejil». A més, la premsa nacionalista (la que s'esquinça les vestidures si es diu que Catalunya o Euskadi són una nació) esgrimeix, amb fe polissària, el dret del Sàhara a l'autodeterminació.

Aquí hi ha un altre accent. Al Marroc se'l veu com un país pròxim i interessant. El 40% de la inversió espanyola allà és catalana (quan som només el 18% del PIB) i els governs de la Generalitat aposten per ajudar a la modernització per estrènyer vincles econòmics. L'expresidentPujol va visitar el Marroc repetidament i en l'entorn empresarial sorgeixen iniciatives per millorar relacions.

El cas més clar és la Fundació Tanja (Tànger), impulsada per Rosa Cañadas, nascuda en aquell antic condomini internacional on participava Espanya i on el seu pare era empresari (el seu germà és avui allà el director de l'Hospital Español).

Va estudiar Economia i Empresarials a París (els estudiants marroquins miren més a França que a Espanya) i es va doctorar amb una tesi sobre mercats financers. Després el Crédit Agricole li va encarregar un informe sobre el mercat espanyol. Diu, rient, que va venir a Espanya a comprar un banc i va acabar casant-se amb Carles Tusquets, de família de banquers i, llavors, jove president de l'acabat de crear Fibanc. Cañadas està a la junta del Cercle d'Economia i el 2007 va fundar Tanja per fomentar les relacions entre els dos països i corregir estereotips. En el seu comitè d'honor ha reunit destacades personalitats marroquines i catalanes. Fins i tot madrilenyes.

L'última cita del comitè Tanja va ser el dimarts 29 de novembre, just dos dies després que Justícia i Llibertat (un partit islamista que sempre havia estat a l'oposició) guanyés les eleccions. Flotava una certa inquietud.

En el dinar (Garden de l'Hotel Rey Juan Carlos I), André Azoulay, un influent marroquí d'origen jueu, conseller de Hassan II i ara de Mohammad VI (al Marroc els ministres són provisionals, i els consellers, fixos) i un assidu de Tanja, va informar que el Rei acabava d'encarregar a Benkirane, el líder islamista, formar govern. Tant Azoulay com Ommar Aziman -president de la comissió per a la regionalització del Marroc i ambaixador a Espanya fins al 2010- volien tranquil·litzar. No estaven exultants però tampoc alarmats.

Sense majoria

3 En part perquè els islamistes no tenen majoria i han de pactar amb partits laics. També perquè -van explicar- la nova Constitució impedeix la marxa enrere. El marc institucional és fix i la modernització i l'acostament a Europa no s'alteraran. El nou secretari general de la Unió pel Mediterrani (amb seu a Barcelona), el marroquí Youseff Amrani, va insistir en el que destacava Azoulay -el paper d'una societat civil dinàmica- i en la voluntat del país de ser una zona d'estabilitat i seguretat.

El conseller director general de Caixabank, Joan Maria Nin, va inquirir pels motius de la baixa participació electoral (un 45% d'inscrits però només un 28% dels ciutadans amb dret a vot) i pel futur de les inversions espanyoles. Borja García Nieto (Círculo Ecuestre) i Joan Gaspart, tots dos amb interessos al país, escoltaven. Javier Solana i Josep Piqué (dos exministres d'Exteriors) es van mostrar optimistes sobre el futur del Marroc, mentre que Slomo Ben Ami, exministre d'Exteriors laborista d'Israel, i Josep Borrell, ara director de l'Institut Europeu de Florència, van enjudiciar positivament la primavera democràtica àrab. I Jordi Pujol, un altre fix de Tanja, es va preguntar si els islamistes marroquins seguirien el camí proeuropeu de la Turquia d'Erdogan. La secretària general d'immigració en funcions, Anna Terrón, va plantejar una disjuntiva: Barcelona pot ser la capital europea del recel a l'Islam o la capital del Mediterrani, però totes dues a la vegada són incompatibles.

Notícies relacionades

Israel impedeix l’entrada a Collboni en el seu primer viatge oficial al Pròxim Orient

Les festes de Sants 2025 s’engalanen pendents del temps i amplien el seu pla pilot de reciclatge

Va tancar el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, subratllant la tradició catalana, iniciada per Pujol, de mà estesa amb el Marroc. I comunicant que el seu primer viatge oficial fora de la UE serà al Marroc, on entre altres coses inaugurarà una fàbrica metal·lúrgica catalana.

¿Com afectarà la intensificació de la crisi les inversions al Marroc (Telefónica se'n va retirar fa poc)? ¿El nou govern islamista mantindrà la voluntat modernitzadora? ¿Com seran les relacions entre el nou govern del Partit Popular i el Marroc? Les incògnites hi són, però Barcelona està atenta.