Enterrant la Colònia

Avui fa olor de quitrà on abans-d'ahir feia olor de potatge, farinetes de nadó i oli de fregir. Les màquines cobreixen d'asfalt els decadents solars que van deixar buits els enderrocs de les primeres vivendes de la Colònia Castells, a les Corts, amb la intenció d'executar un pla urbanístic que ara ha quedat al calaix. De moment, l'únic que es farà serà reallotjar les desenes de famílies que encara viuen en aquest lloc agònic

-els veïns de la primera fase amb dret a reallotjament es van mudar fa poc més d'un any-, enderrocar les seves cases i«sanejar»la zona. Enterrar la colònia. I esperar que arribin temps millors per veure què es fa allà, a partir del 2015, com a mínim.

Si hi ha alguna cosa que uneix la totalitat dels dividits veïns de la colònia és el cansament. Fa anys, dècades en molts casos, que són conscients que les seves cases tenen data de caducitat, que tard o d'hora les hauran de deixar, amb un immens núvol negre a l'horitzó per resposta. I aquest núvol negre sembla que va desaparèixer fa poques setmanes, quan el regidor Antoni Vives va presentar als veïns un calendari de reallotjaments -fora de la colònia, però al barri, com es va pactar al seu dia- sembla que definitiu.

L'acollida d'aquest pas endavant fet per la nova administració per tancar els últims reallotjaments i acabar definitivament amb el que queda de la colònia, a falta de diners per executar el pla urbanístic -en aquesta zona es preveia la construcció de més de 300 vivendes protegides, pisos de mercat lliure, equipaments públics i zones verdes- ha estat molt diferent en cada cas. Com a tot arreu, a la Colònia Castells cada casa és un món.

Fronts oberts

«El pis que m'ofereixen no em sembla bé. No hi estic d'acord. Tinc una família nombrosa i no penso deixar casa meva per anar-me'n a un pis més petit. No acceptaré un pis de tres habitacions», apunta Rosi Almansa, veïna del carrer de Castells a qui en principi se li ha assignat un dels 15 pisos buits des de fa un any i mig, sobrants de la primera promoció per a reallotjats. Aquesta dona, presidenta de l'associació de veïns de la segona fase, tampoc accepta que la indemnització per als últims de marxar -no per voluntat pròpia- sigui més baixa que la que es va pagar als primers.«No crec que ningú accepti anar-se'n per menys diners del que es va acordar al seu dia»,assegura.

Notícies relacionades

L’Anella Olímpica supera 2,4 milions d’assistents

Collboni dinamitzador nadalenc

Encarna García viu al passatge de Piera, el racó més ben conservat de la colònia. Tot i que té la mateixa inquietud que la Rosi, la seva visió és més optimista.«La veritat és que m'han ensenyat els pisos i tots són bonics. Una casa demana molta feina; quan no és una cosa és l'altra. Jo ja tinc ganes d'anar-me'n. Parles amb la gent que ja viu als pisos i tothom n'està content», explica l'Encarna, que es mostra comprensiva amb el descens de les indemnitzacions.«És comprensible, la vivenda ja no té el valor que tenia abans. Ja es trobaran solucions»,opina.

Per una altra banda, hi ha les quatre últimes famílies de la primera fase -ja gairebé totalment enderrocada- sense dret a reallotjament segons el protocol antic, en el qual es deia que només hi tenien dret els arribats a la barriada abans de l'any 2001, encara a la colònia, pendents d'una solució. A totes se'ls han ofert pisos de lloguer assequible, però lluny del barri. Algunes ho han acceptat. D'altres no. I tampoc pensen marxar fins que les facin fora a la força.