Amb els ulls oberts

Si algú més o menys pudorós va decidir ahir provar què tal és això de prendre el sol despullat, va triar un mal dia. El reducte nudista de la Mar Bella va ser ocupat per centenars de persones atretes per la Festa al Cel i davant l'atònita mirada d'algunes banyistes, presumptament estrangeres, a les quals segurament els havien venut que aquella era l'única platja naturista de Barcelona. I no només a la sorra. El talús habitualment desert, a excepció dels entranyables tafaners, va aparèixer ahir coronat per més gent que l'Alpe d'Huez en ple Tour de França.

El moment amb més escenes paradoxals va ser al migdia, abans de començar l'exhibició. Seguidors de l'aeronàutica i nudistes -la majoria, totalment aliens al frenesí dels reactors- convivien en plena harmonia. Això sí. Quan els avions s'entretenien en la línia de l'horitzó, el 100% de les mirades es dirigia cap a allà. I quan les acrobàcies tenien lloc per sobre dels caps, gairebé tothom arquejava el cos buscant l'espectacle. Gairebé tothom. Alguns continuaven mirant cap endavant i no, precisament, cap a l'horitzó.

Guerra no declarada

I és que qualsevol lloc era bo per seguir les acrobàcies aèries: la sorra, el passeig i, especialment, els xiringuitos. El fet que les pèrgoles impedissin la visió d'una bona part de l'espectacle no va ser ni obstacle ni trava perquè no només estiguessin totes les taules plenes, sinó que hi hagués una guerra no declarada entre els que s'esperaven per aconseguir-ne una. Com va dir algú una vegada, cada taula (lliure) era un petit Vietnam.

D'entre els locals a peu de platja, el més pròxim al nucli, al centre de l'espectacle, era el Mochima. Allà la batalla va ser àrdua. L'actitud triomfant en gairebé tots els casos és sempre la de les més decidides. Les que no tenen manies a recriminar algú, que feia més d'una hora que s'esperava -més que ella- que s'havia colat, i només es retirava quan la Yolanda, la cambrera, hi anava i li explicava que el subjecte en qüestió ja havia plantat arrels abans al costat de la barra mentre s'esperava.

Notícies relacionades

Les acrobàcies de la Festa al Cel extasien 420.000 barcelonins

El Parc del Fòrum de Barcelona es tenyeix de vermell a la Cursa del Pare Noel

Que l'acte seria un èxit de gent ja s'ensumava, i mai més ben dit, al metro. Les zones d'exclusió terrestre dictades per l'ajuntament als vehicles privats van obligar pràcticament a tothom a agafar el transport públic.

A l'estació d'Urquinaona, a les 11.15 hores, l'andana estava plena a vessar de gent. I el mateix passava a dins al vagó. Un sap que es dirigeix a un esdeveniment que serà multitudinari quan sent la veu d'algú que, molt fastiguejat de rebre cops de colze i empentes, crida «¡No empenyi!, ¡que tots anem al mateix lloc!».