Vallvidrera vol més serveis per deixar de baixar a Barcelona

Molts dels veïns que s'acosten a xerrar amb EL PERIÓDICO a la plaça de Vallvidrera porten un cafè a la mà. Aquest detall, el de subjectar el got de vidre del bar amb dos dits per no cremar-se, és una mostra més del tarannà del barri més alpí de la ciutat. «Aquí anem al nostre ritme, no com a Barcelona», comparteix Josean Campos, remenant el seu tallat. El ritme del qual parla, el compàs que dicta la vida a Collserola, té dues velocitats: la de la pau que destil·la l'entorn i la de la necessitat de disposar de més i millors serveis.

L'aïllament sembla ser la principal virtut i a la vegada defecte de Vallvidrera, Tibidabo i les Planes. Soledat positiva perquè el ciutadà que busca tranquil·litat no trobarà cap lloc millor a tota l'urbs. Però també retir ingrat perquè l'ostracisme que imposa la muntanya fa que aquí no es trobi tot el que abunda per sota de la Ronda de Dalt. Nora Arias arriba a la parada del funicular arrossegant un carret de color blau. «He anat a un supermercat de Sant Quirze». ¿I quant triga vostè a fer la compra? El que per a molts és baixar al súper en sabatilles, per als pobladors de la muntanya són «tres hores d'odissea», el temps que ha necessitat la Nora per aconseguir reposar el rebost.

ENYORANÇA DEL «COR» / María José Closa fa 27 anys que viu a Vallvidrera i admet que no li importaria tornar a la ciutat. «Trobo a faltar el cor. El comerç d'aquí està bé, però no pots evitar baixar a Barcelona o a Sant Cugat per a les coses grans». L'escassetat d'aparcament, asseguren, tampoc ajuda a consumir amb comoditat. El Josean el defineix com el «mal crònic del barri» i, com a fill de Collserola i persona que fa anys que intenta que Barcelona escolti les seves reivindicacions, és dels que no amaguen que preferirien «la independència; que Vallvidrera tingués el seu ajuntament per resoldre els problemes de la muntanya des de la muntanya». En el primer edifici de vivenda protegida del barri s'han reservat unes quantes places de pàrquing rotatives, però estan molt per sota del que s'havia promès. Aquesta situació porta un altre resident, Alberto López, a sentir-se «completament enganyat» pel districte. «Ara diuen que construiran un aparcament subterrani a sota de la plaça de Pep Ventura. No m'ho crec», es queixa.

SENSE BUS NOCTURN / Ni un taxi. El bus únicament es mou dins del barri. I el funicular deixa de funcionar entre les 12 i les cinc del matí. Aquests tres arguments estan al cap de tots els veïns quan se'ls pregunta pel transport públic al barri. Jesús León és tècnic de teatre i a vegades torna tard a casa. «Al no tenir nitbus et veus obligat a agafar un taxi que et surt per uns 20 euros». Fa un any i mig que viu a Collserola i està «encantat» d'haver triat «el millor lloc de Barcelona per viure», però no entén «com és que ningú s'ha adonat que un barri sencer no es pot quedar aïllat a la nit».

Notícies relacionades

La primera superilla de l’Eixample, a Sant Antoni, renaixerà el 2027

El desallotjament del B9 enfronta veïns a Badalona

Apareix Mònica Aguilera. És una de les millors corredores espanyoles de llarga -molt llarga- distància i a més treballa com a periodista per a la revista esportiva Trail. No és habitual que es queixi. I ara tampoc ho fa. La campiona de la Marathon des Sables del 2010 i membre de l'equip esportiu Salomon es queda amb els aspectes positius del seu barri -«va molt bé per entrenar-se»- i amb el «privilegi» de viure dins d'un parc natural.

El turisme també divideix el veïnat. Hi ha qui creu que aniria bé per a l'economia i qui renega d'una muntanya «plena de guiris». Jordi Gràcia és una mica del segon grup. Es queixa del passeig que s'ha fet a la carretera de Vallvidrera al Tibidabo perquè el barri «té altres prioritats». «Necessitem la independència. Però no parlem d'això, perquè començaríem i no acabaríem mai».