Rap 'made in BCN'

A la boca del metro de Camp de l'Arpa hi ha el Wally amb dos germans dominicans, el Darlin i l'Aquiles, i amb la Krimi, mig catalana, mig pakistanesa, mig marroquina. Vés a saber. «Sóc del Carmel. ¿Per què sempre pregunten d'on ets?». D'aquí uns minuts, arribaran el Luis, el Riffo i el Jimmy amb l'Oliver, el seu bebè. Quan ja estiguin asseguts als jardins de Can Miralletes, compareixerà el Juan Carlos.

És la tercera cita amb A lo Bicien i, com sempre, és al carrer. Es podria dir que a mig camí de l'Hospitalet, Cornellà, el Carmel i el Besòs, on viuen ells. Apareixen tots, convocats pel Wally, per explicar que formen part d'aquest moviment que han batejat A lo Bicien i que tenen com a objectiu acabar, a través del rap, amb «els rumors». «Primer, no tots estem en bandes llatines. Amb el nostre rap diem que hem nascut en altres països, però que vivim aquí i volem ser ciutadans. No només de DNI», diu el Wally.

Des que es van conèixer al centre cívic d'Horta-Guinardó, el 2009, i van fer la banda sonora de Barribook, un programa del Departament de Nous Veïns i Veïnes, van tenir clar que la rima seria «la seva arma», seguint l'estela d'un moviment que s'estén del Senegal a Colòmbia i que pretén que joves exclosos trobin en el hip-hop un llenguatge amb el qual expressar la seva ràbia més enllà de la violència. El 2009, ells ja eren rapers amb grups propis. El Darlin i l'Aquiles eren La Familia. El Juan Carlos, Mr. Fresh. M.C. Wally recitava sol. La Krimi, també sola. Havien anat a la convocatòria del districte per guanyar un concurs. Van decidir que col·laborarien, que no competirien.

En tres anys ja han canviat moltes coses. El Wally ha marxat d'una banda. El Luis, d'una altra. L'Aquiles, el Jimmy o el Darlin, com molts, no han estat mai en bandes llatines. Al veure's, s'abracen. Al seu costat, una dona que no ha tret la vista de la seva bossa adverteix als seus fills que «per aquell costat» no hi vagin. «Aquell costat» és on són ells. Cap dóna importància a aquella mirada de desconfiança, a aquella cara de fàstic quan observa els seus pantalons amples. Des que van arribar a Catalunya, ja fa més d'una dècada, veuen «aquest mur» entre ells i «els autòctons». Aquest mur, aquesta frontera, està en totes les seves rimes.

La història d'aquests nois que gairebé tenen 20 anys té, de moment, dos punts; un punt seguit i un punt a part. El seguit: quan les seves mares van decidir emigrar a Europa i ells es van quedar enrere amb les seves àvies maternes a l'Equador, Guinea Equatorial o el Marroc i van haver d'aprendre a ser fills a 9.000 quilòmetres. El 2008, hi havia 759.000 fills de locutori menors de 16 anys que tenien les mares a Espanya.

Bandes i falsos rapers

L'altre punt, aquest a part, va arribar quan, sense que ningú els preguntés res, se'ls van emportar als 11, 14 i 16 anys, i van deixar enrere uns països que fins fa poc ells consideraven la seva «única pàtria». Aquest punt els va llançar a un territori que només coneixien pels regals que els enviaven les seves mares. Tots comparteixen aquests dos punts i tots intenten encaixar, com poden, ser d'aquí i d'allà sense ser del tot d'enlloc. Gairebé no en parlen mai perquè «és avorrit». Per treure's la ràbia, l'angoixa i la desorientació converteixen aquests punts en una crònica de hip-hop que pengen a Youtube, des de Barcelona per al món.

El Wally, de 24 anys, explica que als 16 anys va tallar amb el seu somni de ser auditor a Guayaquil (Equador). El van arrossegar a Barcelona, on vivia la seva àvia, i el van fer partícip d'un somni que no era el seu. Li va costar quatre anys i un germà a la presó adonar-se que vivia de recordar un mite: «Un dia em vaig preguntar: ¿per què segueixo recordant i no tinc experiències aquí?». En aquests quatre anys, va arribar a ser un dels caps d'una banda, a ser el noi amb qui volien sortir les noies, a pertànyer «a l'adversitat». «El meu passat em fa mal. Ara intento que la nostra generació, que considerem perduda, s'adoni que aquí pot tenir oportunitats. No culpem la societat catalana. Alguns de nosaltres hem tacat la nostra imatge, però no tots, i els que ens hem equivocat busquem una segona oportunitat i ho demostrem amb accions. No escrigui, per favor, en quina banda estava, però sí que d'una banda es pot sortir si es vol o si té alguna cosa més fora. La millor manera que les bandes perdin la força és que les ignorem». A les seves cançons, Wally parla de falsos rapers referint-se a les bandes; de la necessitat d'unió; de lluitar amb les paraules.

El Luis, abans membre d'una banda rival, l'escolta. Ell va arribar als 11 anys en avió, sol i sense hostessa perquè no hi havia diners. En aquell temps la seva mare només treballava i, a casa, amb el seu padrastre se sentia tancat i sense intimitat. La banda li va sortir al pas en un camp de futbol. «Jo ja sabia el que era. A l'Equador si no ets d'uns ets dels altres. Aquí pagava dos euros cada setmana». Es va aïllar, va deixar l'escola. Al final, va deixar la banda i ningú li ha dit res. Ara, als 20 anys, ha reprès els estudis. A la cançó Nueva vida narra el seu passat, les seves frustracions i demana un futur com a ciutadà.

¿Com encaixar totes aquestes realitats? Saida, la Krimi, ho té clar. Escrivint, fent rap, fent rimes de hip-hop, una cultura amb la qual van néixer per ser joves del segle XXI. Filla de pakistanès i de mare marroquina, la seva única manera de protestar contra un pare massa dur i religiós va ser el rap. Diu que ser rapera no és gens fàcil perquè aquest és un món masclista. En les seves rimes, ella narra una vida «de mascles, de crisi, de mentides, de fronteres».

El Jimmy l'escolta. Hi està d'acord. Ell, que és equatorià amb accent veneçolà o dominicà apresos en un institut català, l'entén. Més que parlar, fa rimes: «No hay trabajo ni dinero. Si eres negro, porque eres diferente. Si eres blanquito, de seguro algo vendes».

El Darlin el segueix creant bits de bateria amb la boca. La Krimi arrenca: «Mientras ando por la calle, me da asco lo que veo. Son falsas amistades y atascos de dinero. Los niños han dejado de estudiar para fumar y hoy me puse a escribir pa' soltar versos sinceros». Els fills de la senyora desconfiada els escolten. El Juan Carlos, nascut a Guinea Equatorial i que viu a Barcelona des dels 2 anys, fa els cors a la Krimi. Tots dos parlen de fronteres, de pasteres, de l'olor dels locutoris.

Carles Feixa, antropòleg de la Universitat de Lleida (UdL), té clar que el hip-hop és un moviment universal que aglutina joves de tot el món: «El rock va ser un moviment occidental i urbà. El hip-hop és universal i intercultural. S'estén per tot el planeta i cadascú l'adapta a la seva idiosincràsia. Permet a aquests joves explicar la seva realitat i és una eina perquè la societat d'acollida els vegi».

Entre el 2007 i el 2009, Feixa va participar a Units pel Flow (UPF), una experiència pionera a Espanya que va néixer al Kasal de Joves de Roquetes i va posar en contacte joves Ñetas, Latin Kings i altres nois vinculats al casal. El resultat: 30 nois, d'entre 14 i 32 anys, es van unir per gravar un disc de rap.

Es va produir un disc de música hip-hop barrejada amb reggaeton, salsa i flamenc, i l'experiència va fer que els nois que hi van participar veiessin altres sortides a la banda, al barri i que, per primera vegada, confiessin en la societat d'acollida. Però el projecte va acabar com el rosari de l'aurora. «L'Ajuntament de Barcelona no va recolzar la iniciativa en cap moment. Ara sembla que hi ha un retorn a polítiques repressores. Aquesta experiència s'hauria d'haver aprofitat», diu Feixa.

Fernando Redondo, Dinky, va estar des del principi amb els nois d'Unidos Por el Flow com a educador i productor musical. Els va ensenyar que aquelles cançons que parlen de ràbia, de bandes, de pobresa, de presons, de fugues i d'amor es podien convertir en un disc; en alguna cosa més que unes lletres cantades en un parc o al davant d'una web-cam a casa. Es va escriure un llibre, es va editar un disc i es va fer un documental.

El gener del 2009, UPF es va presentar al CCCB i van fer un concert a l'Ateneu de Nou Barris. Els Mossos el van considerar un esdeveniment «d'alt risc» i van voler acordonar la zona. No van arribar a fer-ho; no va passar res. Avui és impossible trobar el llibre o el disc en botigues o llibreries. Està descatalogat. Es va esborrar dels arxius de la ciutat.

El Llanero, Edgard, és el president de la UPF. Malgrat el títol no vol parlar d'UPF. De rap, sí, perquè és la seva vida. Viu a Granollers, lluny d'una Barcelona «que ha acabat amb massa amics per vides massa veloces», i, diu, l'única cosa que el manté serè és el rap.

Té la casa en un sisè pis. Acaba de fer dormir el seu bebè. La seva dona, catalana, és a treballar i ell té cura del nen mentre busca feina. En l'última que va tenir li pagaven 20 euros al dia per treballar 12 hores. Hi ha vegades, diu, que no pot «amb la realitat». Ara pensa que potser la solució és fer rap al metro i que la gent que passi s'aturi i, a l'escoltar-lo, es faci preguntes. El frenen les 13 bandes llatines que hi ha a Barcelona i que tenen a la seva disposició 2.500 soldats. El metro acostuma a ser territori de disputa. Ell sempre ha anat per lliure, però sap perfectament que «l'adversitat» pot aparèixer.

El Llanero també s'expressa millor amb rimes. Assegut al sofà recita que viu en una societat que mai li ha permès «ser d'aquí». La seva vida és pagar 750 euros de lloguer, plorar mentre pedaleja perquè li ofereixen feina de paleta sense contracte i sentir que el color de la pell, l'accent o el fet de vestir ample és una barrera. Tot això és el que canta.

A Barcelona, al parc, dos treballadors de Parc i Jardins s'aturen a escoltar el que improvisen els nois d'A lo Bicien. Canta el Wally. Demana «convivència en la diversitat i la interculturalitat». Aquiles entona unes rimes a l'amor. Té 19 anys. La senyora s'emporta els nens. S'acaba la improvisació i s'aplaudeixen a ells mateixos. Als de Parcs i Jardins se'ls escapen uns «olés». El Wally anuncia que els divendres tindrà un programa de rap a l'emissora Barcelona Latina. Els escoltaran les seves mares, altres nois com ells. Qui sap si algun català perdut.

El concert al parc va ser divendres. Al mail rebo unes rimes dels nois. Critiquen la societat. A la postdata sempre hi ha un: «Gràcies per escoltar-nos».

Notícies relacionades

Els joves podran pujar de franc a la Merlí del Tibidabo dimarts que ve

Un ‘camp de futbol’ empipador

El dissabte 19 de març, A lo Bicien va organitzar un torneig de futbol amb 32 equips, la majoria llatins. Ens hi conviden. Hi és tot Llatinoamèrica, part de l'Àfrica i un sol equip de catalans, nois de l'Eixample. A lo Bicien va repartir invitacions i va fer publicitat a Facebook. «L'ajuntament diu que en un dia no es pot generar interculturalitat, però nosaltres coneixem el carrer i si es veuen aquí, després se saludaran en una disco encara que siguin rivals», diu el Wally.

Els sis catalans, riuen, són els «únics blancs». «Al principi ens hem sentit estranys: no anem vestits com ells. Però així ens coneixem. Tenim el futbol i el rap en comú», diu un. Un polític passa per allà. Es fa la foto, se'n va. Els nois no saben ben bé qui és. No hi ha discursos, només futbol, suor, gols, rap.