Tres japoneses i el seu Sant Valentí

Han arribat al matí. Dues des de Madrid i una des de Granada. Només s'estaran un dia a Barcelona, una curtíssima escapada de Setmana Santa. Un dissabte de Sant Jordi, però elles ¿què havien de saber? Sí, han vist moltes dones amb roses. «¿Aquí avui és Sant Valentí?», em pregunta laNana,que és de Tòquio però està estudiant a Madrid. També l'Eimiés de la capital japonesa, mentre que laKokoroés de Fukuoka.

Les he abordat, a peu de la Pedrera, preguntant-los si són japoneses. «Sí», responen a l'uníson, després de superar la suspicàcia. La mala fama de Barcelona en el tema de robatoris provoca certa desconfiança entre els turistes quan un estrany se'ls apropa pel carrer. «Sí, som japoneses, ¿com ho sap?»

Estic a punt de deixar anar una obvietat, però callo. Parlen un anglès gairebé perfecte, resultat de diversos estudis a l'estranger, tot i que tan sols tenen 21 anys.

Acaben de visitar la Sagrada Família. Han entrat d'hora al temple, però ni s'han adonat que avui és un diajaponèsa la basílica. No pel gran nombre de turistes del seu país que sempre hi ha, sinó per l'homenatge que s'hi celebra per les víctimes del terratrèmol i el tsunami. «¿Un homenatge? Que bonic que la gent no s'oblidi de nosaltres».

Bé, hi ha hagut un detall que els ha cridat l'atenció: «Hem vist ocells d'origami»,que són les figures de plaper doblegat, un art ancestral japonès. «Però no ho hem relacionat amb el Japó», diuen. Els ocells de paper, gegants, penjaven darrere de l'escenari. Parlem del terrible terratrèmol, que elles van viure a Europa, a distància. «Els meus pares, que viuen a Tòquio, em van trucar per telèfon de seguida per dir que estaven bé», diu l'Eimi.«Em van despertar, jo encara ni sabia que hi havia hagut un terratrèmol al meu país».

Exagerar l'apocalipsi

3 Estaven preocupades pel seu país, però ara ja no. Creuen que aquí, a Occident, ho hem exagerat una mica. L'Eimi,que estudia a París, va veure una revista francesa que anunciava l'apocalipsi. «Ja tinc moltes ganes de tornar al Japó».

Ni s'han adonat, a la Sagrada Família, que havien arribat a Barcelona en un dia especial, perquè a prop del temple de Gaudí és potser on menys es respira l'ambient de Sant Jordi, on es confon l'enrenou local amb l'allau turística. Però ara, després d'haver arribat al passeig de Gràcia, admirant la Pedrera, laNana, l'Eimii laKokorovan percebent un ambient estrany, festiu. Molta gent pel carrer, i totes aquestes dones amb roses, i alguns homes també.

¿El dia de Sant Valentí català? No. Els explico, molt resumida, la història, la de Sant Jordi i el drac,Georgeen anglès. «Ahhh», diu laNana.«A Sydney, on també he estudiat, hi havia un banc que es deia Saint George i a l'emblema hi havia un drac de color verd».

Notícies relacionades

Catalunya i el Japó reforcen el seu idil·li amb un emotiu acte solidari

Recepció de butxaca

Quan deixen de mirar la Pedrera i observen al seu voltant, comencen a encomanar-se de l'ambient. Veuen les parelles, que amb les roses semblen més enamorades. «Els homes a Espanya són moltgentlemen», diu laKokoro.T'obren la porta, et conviden a una copa, et regalen una rosa... Els prometo que els en compraré una a cada una si després es deixen fer una foto amb elles. Estan encantades. Just davant de la Pedrera, travessant Provença, hi ha una parada on, per 4 euros, a més d'una rosa et donen pa de pessic casolà.

LaNana, l'Eimii laKokoro posen alegres per a la càmera. Encara que hagin de carregar la flor durant la resta de la visita turística, no els importa. Ja se senten igual que tantes altres dones que han vist avui amb una rosa. També volen que els faci una foto amb la seva càmera, amb la rosa a la mà i davant de la Pedrera. I se'n van contentes, perquè el paio estrany que fa mitja hora les ha abordat pel carrer no només els ha regalat una rosa sinó que, a més, no els ha robat la càmera.