JULIA ACEITUNO: "El Bogatell era la claveguera de Barcelona"

«A l'arribar a l'estació de França, els meus germans grans ens esperaven. Ens van pujar en el 55, llavors l'únic tramvia descobert, perquè veiéssim la ciutat. Em va semblar realment preciosa. Però quan vam arribar al Somorrostro i vaig veure el lloc on viuríem, em vaig fer un fart de plorar». Qui parla és Julia Aceituno, veïna del Somorrostro entre el 1952 i el 1958, quan el mar «es va emportar»casa seva.L'escena que descriu amb tendresa i detall va tenir lloc l'estiu de 1952, quan tenia 14 anys. «Si arribo a saber el que em trobaria, no vinc. Jo a Jaén hi estava bé. Estudiava per a telefonista. Però els meus germans eren aquí, i la família tira molt. A més, ens van enviar una carta dient que havien comprat una casa i que hi podíem anar. ¡Una casa!, deien. Era una barraca molt i molt petita, on només hi havia un llit per a cinc persones», recorda aquesta dona valenta. «Passava exactament el mateix que passa ara amb els immigrants. Que expliquen als seus països que aquí viuen de meravella, i ja ho veus», conclou.

Notícies relacionades

Barcelona recuperarà la memòria històrica dels barris de barraques

CUSTÒDIA MORENO: "Estudiava a les nits, amb una espelma"

Els germans de Julia no mentien. Van pagar per lacasa25 duros el 1949. «No hi havia cap altra sortida. En aquella època passaven dues coses: no hi havia cases i no hi havia diners», reflexiona.

La Julia recorda que cuinaven en una llauna d'olives «de les grans», que els seus germans van omplir de ciment. «Els residus del gas passaven per davant i per darrere de la casa. Quan sento la gent dir que les platges estan brutes penso, ¡què sabreu vosaltres de brutícia», explica. «El Bogatell era la claveguera de Barcelona, i estàvem envoltats de fàbriques. I pensa que havíem de rentar la roba al mar. La poca aigua que hi havia l'havíem d'usar per cuinar i beure», prossegueix sense perdre el somriure aquesta infatigable modista, que als 72 anys encara cus vels de nòvia.