Crònica
Maika Makovski, actitud i molt més
La cantant va exhibir un edificant rock viscós a la plaça dels Àngels
No només Loquillo va plantar la bandera del rock'n'roll a la Mercè del 2010. Va ser agradable veure que, entre receptes de pop, mestissatge, folk, hip-hop, electrònica i mundialisme, aquest gènere cinquantenari va tenir una altra veu que el va defensar amb l'actitud convenientment irada i voluntat exploradora. Parlem de Maika Makovski, a qui s'ha de començar a fer cas d'una vegada després que hagi publicat un tercer disc homònim molt respectable.
La plaça dels Àngels va registrar una notable afluència per atendre un programa que va començar amb el pop refrigerant però barroc de Mini! i el cançoner transhumant i esbojarrat de Jil is Lucky. Va tancar la sessió una Makovski que pren distància amb rock garatgista de gratificació immediata i esbossa nous volums sense reblanir els angles. Més flexible i impredictible, Makovski ataca ara per on menys t'ho esperes, i les seves cançons poden tenir aspecte de ritual vodú, taulell de ferreria o artefacte amb doble fons. Camina per una via il·luminada per Nick Cave i Tom Waits, i el seu tallant segell vocal fon la jove Chrissie Hynde amb el gel sec d'un Mark E. Smith.
MATERIAL RENOVAT / El seu trio es va convertir en quartet, amb un set de percussió extra i un orgue Farfisa que entraven en joc aquí i allà aportant textures infeccioses. «Som Maika Makovski», va anunciar la cantant i guitarrista en una formulació gramatical tot estranya. Makovski és ella i és també el grup, i es fa difícil traçar la línia que separa les dues parts. Va dominar el material nou:
la humitat pantanosa de Lava love, digna del Chris Isaak més insà, les perverses Friends i The bastard and the tramp («dedicada als cabrons i les golfes»), el tribalisme de Ruled by Mars i el mantra amb sediment bluesístic d'Oh M ah. Makovski
va tenir temps de penjar-se l'acordió per brindar un bis amb The
Notícies relacionadesdeadly potion of passion. Verí en
l'aire.
