Anecdòtic futbol

L’altre presidentMontillava presentar ahir el seu llibre. Em refereixo, és clar, aSergi Masque, a la FNAC Diagonal ens va acostar Anécdotas de fútbol (Libros Cúpula), una selecció de delirants situacions verídiques que li ha deparat la seva extensa vida professional. El presentador del llibre eraPere Escobar, director de l’espai El club de la mitjanit a Catalunya Ràdio i magnífica persona.

L’autor, com tots els humoristes, és un profund moralista i per poc que pugui llança interessants reflexions que sonen a melancòlics laments sobre un ofici que ja no és el que era: «Cada dia que passa, ser periodista perd un mil·ligram el seu valor». Ens parla de l’intrusisme i de com els gabinets de premsa del món del futbol (i en general) s’han convertit en una barrera per accedir als jugadors i directius.

Pere Escobarens va explicar que va haver de deixar el reflexiuHenning Mankellper atacar el llibre deMasi descobrir així que és protagonista d’una anècdota una mica diürètica amb final del Barça al fons. Un dels més famosos veïns del Turó de la Peira,Sergi Mas, ens va recordar la presentació del primer estranger de l’Espanyol,Sanny Aslund. Era l’any 74. Van demanar a la seva dona que es posés la samarreta del club i ella es va treure el jersei, va mostrar els seus pits sense sostenidors i es va enfundar la blanc-i-blava davant la meravella d’una premsa que va confirmar així una imatge landista i reprimida.

Mig de broma, mig seriosament, va acabar ahir sortint el tema del presidentLaportai la seva airejada relació sentimental: «La premsa de Barcelona no sol parlar mai de la vida privada. L’únic problema és si han gastat diners del club», va puntualitzarEscobar, que ha tingut algun contratemps per intentar fiscalitzar la tasca presidencial al Barça.

Notícies relacionades

Hisenda ultima una altra pròrroga per a l’oci nocturn del Front Marítim

Barcelona farà un simulacre d’onada de calor de 50 graus

MasiEscobarsón periodistes d’un altre temps. De quan la premsa esportiva passava fred, escoltava les penes de les plantilles, menjava bocates i veia amb interès fins i tot els partits de Tercera. Encara en queden exemples, però els temps han canviat. El futbol és avui més net i distant. Ja no fa olor de suor i sí, i molt, de colònia.

I és cert que a Barcelona la premsa no tafaneja en la vida privada. Ni tampoc el que no és premsa. Just abans de començar l’acte, coincideixo a la cua de la FNAC ambBojan. Ningú li demana un autògraf, ningú el molesta. I és llavors quan agraeixo a periodistes comMasiEscobarque ens hagin ensenyat, a l’audiència i als que vivim de la ploma, a mantenir educadament els límits.