Al cor de l'Àfrica

Exercici de compromís ètic. La prolífica Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) s'aventura, com Joseph Conrad a El cor de les tenebres, en un viatge cap al més profund de la realitat africana per mostrar les flagrants desigualtats del món actual. I, el que és més difícil, aconsegueix que la seva proposta dramàtica arribi al seu destí sense que els personatges d'Après moi, le déluge (Després de mi, el diluvi) surtin de l'habitació d'un hotel de Kinshasa, capital de la República Democràtica del Congo.

L'autora de Barcelona, mapa d'ombres i de la recentment estrenada Saló Primavera situa a l'escenari dos occidentals visibles --un executiu d'una multinacional que comercia amb el coltan, mineral imprescindible per a les noves tecnologies, i una intèrpret-- i un natiu del nord del país, invisible per al públic de l'Espai Lliure, que es dirigeix a l'empresari per transmetre-li les seves demandes reivindicatives amb l'ajuda de la traductora.

SENZILLA, PERÒ COMPLICADA

Estructura senzilla, però al mateix temps complicada, que serveix per abordar la tragèdia d'un poble sotmès a una colonització sagnant, amb unes conseqüències que cada dia apareixen als telenotícies. ¿Com és possible explicar una realitat que té tants vessants sense caure en la xerrameca i no morir en l'intent? ¿Com transmetre l'atmosfera, el color i fins i tot l'olor del permanent drama africà amb un escenografia tan minimalista i amb tan pocs personatges?

Cunillé ho resol amb una escriptura directa, intel.ligent i plena de recursos --inclosos els enginyosos diàlegs del joc de seducció entre els solitaris personatges-- i sense ficar-se en embolics d'índole sociològica. Va directa al gra amb la inestimable ajuda dels protagonistes de la trama. I utilitza metàfores, com la del congolès absent en escena però fil conductor de la peça, que serveix per mostrar com el poble africà només és el convidat de pedra quan es debaten els assumptes en els quals hauria de tenir veu i poder de decisió.

Notícies relacionades

Aquesta és la flor groga silvestre que no deixes de veure pels carrers de Barcelona

La bola de golf que alimenta

El que ensenya l'obra és el xoc de mons totalment oposats. Uns, parapetats darrere d'un escut que els aïlla del cruel entorn on es mouen, evidencien que seguiran el seu camí sense el més mínim escrúpol; i un altre, reivindicant la justícia i la dignitat perdudes, parla de sagnants ferides, fam, malalties, saquejos, guerres amb nens soldat i de la immoral explotació dels recursos de les entranyes de la selva. Aquesta és una veu desesperada que, com la de tants africans que s'embarquen en les pasteres, només entreveu possibilitats de futur a la mítica i llunyana Europa.

Carlota Subirós teixeix amb mà mestra la subtil teranyina d'aquest drama i per fer-ho compta amb dos actors que juguen en la divisió d'honor del teatre. Andreu Benito i Vicky Peña s'integren en el món dels seus personatges, amb una interpretació cuidada fins a l'últim detall i plena de sensibilitat i riquesa de matisos. És un treball que contribueix decisivament a pair el dur impacte d'aquesta necessària reflexió de Cunillé. No s'ho perdin.