Lurdes Barba dirigeix el muntatge de 'Saló Primavera'

De Temporada Alta a la Sala Muntaner.Saló Primavera, obra de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso que ha obtingut el primer premi Joaquim Masó de teatre de text, ha començat amb bon peu a Girona el seu camí pels escenaris catalans i arriba a Barcelona el dia 5. La peça, dirigida per Lurdes Barba, té com a eix de l'acció una sala de ball que durant la seva accidentada vida ha acollit diferents activitats --cine, casa de cites d'alt estànding, hospital de guerra, seu del Partit Anarquista, presó i fins i tot bingo--. De fet, el saló és tan protagonista com les històries dels cinc personatges que mostren les últimes alenades de l'existència del local.

L'intens vermell de la sala, amb uns grans sofàs encarats, tauletes rodones on se serveixen les copes, una pista de ball al centre i discretes taules quadrades amb cadires i entre ombres marquen la lectura escènica d'aquesta obra. El marc és l'espai adequat per poder desenvolupar, des d'una escriptura sensible i irònica, el viatge existencial que fan els protagonistes i la crònica d'un temps passat que no sempre va ser millor.

L'obra ens ajuda a recuperar la memòria de moltes coses que s'han viscut en aquest país, però també a comprovar que els problemes que s'hi expliquen segueixen vigents. Tota la trama està servida amb un humor entre surrealista i jocós que convida a riure, però també a reflexionar sobre la condició humana i l'aventura de sobreviure.

Notícies relacionades

Aquesta és la flor groga silvestre que no deixes de veure pels carrers de Barcelona

La bola de golf que alimenta

En aquest ambient decadent transcorre la peripècia d'un expresidiari, cap de turc d'una xarxa d'estafadors, que troba una feina de porter de la sala (excel.lent Manel Dueso). L'acompanya la clienta i tres vegades reina del saló (una suggerent i sensual Àurea Márquez), que segueix esperant parella de ball entre copa i copa; la mestressa (una convincent Lina Lambert), obstinada a endossar-li el local de l'Ajuntament; la divertida cambrera anarquista (Tilda Espluga), i l'alcalde corrupte (un esplèndid Francesc Luchetti), que desitja la patrona però molt més el saló.

A l'obra sobretot s'hi reflecteix com s'afronta el ball amb la realitat més fosca. Són històries que giren al compàs del saló, però que sempre ens resulten pròximes. No hi falten elements que contribueixen a la necessària potenciació del que és políticament incorrecte, com el buit i surrealista discurs d'Alfons de Borbó abans de marxar cap a l'exili. O girs musicals com la interpretació delCara al sola ritme de txa-txa- txa. Lurdes Barba troba el to de direcció adequat per donar vida a un text brillant, encara que al muntatge li falta rodatge per acabar d'encaixar les peces.