Editors, la banda angoixada de l'any

Fins ara, Editors era sinònim de pal.lidesa, angoixa i fred hivernal. Avui, en la seva nit after-punk hi penetren alguns raigs de llum; feixos subterranis però èpics que entaulen amistat amb aquells ritmes de cambra frigorífica. Cosa que no impedeix que bona part del concert dels britànics a l'Espai Movistar, dimarts, sonés com un viatge fins als primers 80, quan Berlín, els ulls vidriosos i les cares desnodrides eren valors estables en el rock.

Obrint amb la urgència de Lights i Bones, Editors van reproduir aquella intensitat histèrica i severa amb què s'han obert pas en l'última onada de més que revival. Després hi va haver més matisos: el piano va entrar en joc a The weight of the world, i Escape the nest va alternar una trama gèlida i estrofes amb signes d'emoció. Disco-punk funcional, com a Blood i All sparks, i al capdavant, un Tom Smith que entén dos registres vocals: el de refugiat del gulag a l'estil Ian Curtis, i el d'heroi romàntic torturat de l'escola Morrissey.

El repertori va equilibrar els temaris dels dos discos amb un parell de desviaments: la nova Banging heads, inclosa al senzill de The racing rats, que va subratllar la tendència al melodrama, i el rescat d'una vella raresa èpica, You are fading. Aquesta va sonar en una recta final alimentada amb Spiders (amb inesperada cita a unes estrofes de Red rain, de Peter Gabriel) i la gairebé clàssica Munich. Vist el panorama, es pressent l'interrogant: després del revival after- punk, ¿tornarà el rock sinistre?