Bruce Willis mai enganya

Malgrat que la Filmoteca de Catalunya li dedica un cicle i que els establiments especialitzats s'omplen d'edicions en DVD dels seus principals totxos, no detecto en l'ambient l'alarma social més petita davant aquest inesperat revival del cèlebre poca-solta suís Jean-Luc Godard.

Per si de cas, i a tall de protesta individual, decideixo anar al cinema a veure el més antigodardià que puc trobar: La jungla 4.0, en què Bruce Willis, aquell colós, recupera el seu personatge estrella, John McClane, i el converteix en una síntesi perfecta de Jack Bauer i José Luis Torrente.

¡Quina traca, amics! Sí, d'acord, és clar que La jungla 4.0 no planteja cap desafiament intel.lectual, però tampoc ho pretén, de manera que, en el fons, resulta una obra molt més honesta que tots els tediosos i pedants llargmetratges del senyor Godard.

He de confessar que, durant molts anys, li vaig tenir mania a distància: en tenia prou veient aquelles fotos seves en què sempre apareix amb ulleres de pasta i rascant-se la barba de tres dies per saber que valia més que em mantingués allunyat de les seves pel.lícules.

Però, de la mateixa manera que no aprens a detestar Bono fins que has sentit un mínim de tres vegades el seu repugnant himne I still haven't found what I'm looking for, és necessari veure alguna cosa de Godard per poder confirmar els teus pitjors presagis.

Jo em vaig conformar amb un programa doble en DVD compost per À bout de souffle (Al final de l'escapada) i per Le mépris (El desprecio), i reconec que vaig arribar sense una gran aflicció al desenllaç de la primera (encara que, francament, hi veig més ànima, més nervi i més de tot al remake americà a càrrec de Jim McBride), però amb la segona gairebé m'hi quedo. Com que, a més a més, acabava de llegir, disfrutant-

ne enormement, la novel.la d'Alberto Moravia en què, teòricament, s'inspirava (¡Brigitte Bardot només apareixia despullada cinc minuts!), la cosa em va indignar de manera especial.

Notícies relacionades

45 anys esperant el pont del Baricentro

La nit que Basté va robar una corbata

El cine de Godard no és l'única estafa cultural dels anys seixanta, però sí una de les més reticents a desaparèixer.

Encara se li haurà de demanar a l'amic John McClane que li truqui per telèfon i li digui: "Si sé que penses rodar una altra pel.li, em presento a casa teva i t'inflo a hòsties".