De nena pop a dona country

La primera vegada que va trepitjar el Palau de la Música, Norah Jones era una noia tímida i menuda aclaparada per l'èxit. S'esforçava a desmentir els esforços de màrqueting de la discogràfica sobre la seva estrena --"no vaig de nova diva del jazz", insistia-- i demanava que no la vinculessin al cognom d'un pare, Ravi Shankar, amb qui no té contacte.

Notícies relacionades

«Tinc ganes de tornar a ballar aquí»: alegria veïnal a Rubí al reobrir el popular Casino després d’una dècada tancat

Una batuda inèdita multa taxistes pirata i detecta conductors explotats a l’aeroport del Prat

Divendres va tornar al Palau amb el tercer disc sota el braç,Not too late. D'allò del seu pare ja no se'n recorda ningú, i encara menys d'allò del jazz. Norah Jones, taló alt, vestit curt i vermell, és diferent. Més segura, més estrella. Ha crescut.

Les armes de Norah són les de sempre. Una veu càlida i pròxima, unes maneres suaus, unes cançons boniques. Però la seva entrada a escena, amb una guitarra elèctrica a les seves petites mans, suggeria que en Norah Jones hi ha alguna cosa més, una duresa nova. Un costat fosc que no coneixíem. Té, ella també, el seu moment anti-Administració Bush,My dear country. Una mica tebi, però el té. Com les Dixie Chicks. Norah Jones s'ha decidit definitivament per la música country i s'ho pren molt seriosament. En les visites anteriors, havia jugat a ser els Rolling Stones i AC/DC amb versions més aviat innocents. Aquella nit va interpretar Hank Williams, estrella maleïda del country, i ho va fer amb reverència. I en les cançons a duo amb el cantautor M Ward, teloner excepcional, s'invocava l'esperit de Johnny Cash i la seva dona, June Carter. És clar que M Ward, només amb la guitarra, passava de commovedor a amenaçant. Un artista imprevisible. Norah Jones, en canvi, va funcionar sempre sobre el guió. A la sortida, un encarregat de la venda del marxandatge de la gira preguntava als primers espectadors que marxaven del Palau: "¿Quina cançó està tocant?" Una versió de Tom Waits. "Ah, doncs llavors és que ja s'ha acabat el concert. Aquesta sempre és l'última que toca".