De nena pop a dona country

La primera vegada que va trepitjar el Palau de la Música, Norah Jones era una noia tímida i menuda aclaparada per l'èxit. S'esforçava a desmentir els esforços de màrqueting de la discogràfica sobre la seva estrena --"no vaig de nova diva del jazz", insistia-- i demanava que no la vinculessin al cognom d'un pare, Ravi Shankar, amb qui no té contacte.

Notícies relacionades

45 anys esperant el pont del Baricentro

La nit que Basté va robar una corbata

Divendres va tornar al Palau amb el tercer disc sota el braç,Not too late. D'allò del seu pare ja no se'n recorda ningú, i encara menys d'allò del jazz. Norah Jones, taló alt, vestit curt i vermell, és diferent. Més segura, més estrella. Ha crescut.

Les armes de Norah són les de sempre. Una veu càlida i pròxima, unes maneres suaus, unes cançons boniques. Però la seva entrada a escena, amb una guitarra elèctrica a les seves petites mans, suggeria que en Norah Jones hi ha alguna cosa més, una duresa nova. Un costat fosc que no coneixíem. Té, ella també, el seu moment anti-Administració Bush,My dear country. Una mica tebi, però el té. Com les Dixie Chicks. Norah Jones s'ha decidit definitivament per la música country i s'ho pren molt seriosament. En les visites anteriors, havia jugat a ser els Rolling Stones i AC/DC amb versions més aviat innocents. Aquella nit va interpretar Hank Williams, estrella maleïda del country, i ho va fer amb reverència. I en les cançons a duo amb el cantautor M Ward, teloner excepcional, s'invocava l'esperit de Johnny Cash i la seva dona, June Carter. És clar que M Ward, només amb la guitarra, passava de commovedor a amenaçant. Un artista imprevisible. Norah Jones, en canvi, va funcionar sempre sobre el guió. A la sortida, un encarregat de la venda del marxandatge de la gira preguntava als primers espectadors que marxaven del Palau: "¿Quina cançó està tocant?" Una versió de Tom Waits. "Ah, doncs llavors és que ja s'ha acabat el concert. Aquesta sempre és l'última que toca".