'2666': El testament de Roberto Bolaño

AUTOR: Roberto Bolaño.

ADAPTACIÓ: Pablo Ley i Àlex Rigola.

DIRECCIÓ: Àlex Rigola.

ESCENOGRAFIA: Glaenzel / Cristià.

TEATRE: Sala Fabià Puigserver (Teatre Lliure).

ESTRENA: 26 de juny.

L'escriptor xilè Roberto Bolaño (1953-2003) sabia que la seva malaltia hepàtica el portava a la mort; va serrar les dents i va escriure cinc històries/novel.les des d'aquesta perspectiva, independents entre si tot i que amb nexes. Va morir sense corregir-les i, el 2004, van aparèixer reunides en un volum: 2666. Un llibre de 1.200 pàgines que ara arriba al teatre com el màxim repte afrontat per Àlex Rigola (director) i per Pablo Ley i el mateix Rigola com a adaptadors. Un espectacle del Teatre Lliure que és una de les crestes del Grec. Per a mi, que no conec l'obra original, la funció dóna pas a un imponent espectacle, difícil en la seva estructura polièdrica però amb capacitat d'emocionar en molts moments.

Crec que, més enllà de la representació en què 11 actors es reparteixen uns 40 personatges, 2666 és un enorme mirall en què es reflecteixen moltes constants socials, des de la nostra capacitat per fer el mal fins a la de somiar.

¿Què uneix les cinc parts d'una representació que barreja realitat, ficció i fantasia i que arriba a les cinc hores amb quatre descansos?: la figura de l'enigmàtic novel.lista Benno Von Archimboldi i la ciutat mexicana de Santa Teresa, alter ego de Ciudad Juárez, en què, des del 1993, hi ha hagut més de 3.000 dones assassinades o desaparegudes. Bolaño, amb una capacitat inventiva fora de tot dubte, la va comparar al que deu ser l'infern. Cada acte/part té un format teatral diferent i per l'escenari desfilen crítics literaris, soldats nazis, prostitutes, filòsofs, professors universitaris, periodistes, policies, poetes i boxejadors. Un fris humà desconcertant que dóna peu a tota mena d'escenes, de més o menys impacte però sempre teatralment seductores. I que no permet definir l'obra amb una sola frase o una sola idea. 2666 parla de la nostra capacitat de construir i de destruir, més enllà de l'amor, la mort, la violència i la literatura.

Segur que l'adaptació de Ley i Rigola ha deixat fora molt de material, moltes històries paral.leles, però el text final té entitat i força, invita a capbussar-se en l'original, és fidel a l'autor xilè i se segueix amb la màxima atenció. Hi ha escenes, com la dels crims de Santa Teresa, difícils d'oblidar. I hi ha troballes en el muntatge del millor Rigola com a director. La direcció i el mateix muntatge salven amb generositat la fórmula de la narració: majoritàriament no hi ha acció en present i els personatges expliquen/reviuen fets ja passats.

Notícies relacionades

El suposat desfalc d’una administradora de Viladecans esquitxa, almenys, tres comunitats de veïns de Gavà

Ferrocarrils preveu moure un 50% més de viatgers i superar Rodalies en cinc anys

ESPLÈNDIDA MÚSICA

Aquesta inicial falta de teatralitat està també salvada per uns actors obligats a una difícil memorització i a passar amb rapidesa d'un personatge a l'altre. No hi ha alts i baixos i s'han de destacar els noms d'Andreu Benito, Chantal Aimée, Alicia Pérez, Ferran Carvajal, Julio Manrique i Joan Carreras. En tot cas la utilització de micròfons sense fil, que sempre desvirtuen una mica la veu, em sembla innecessària. L'espectacle, ple de referències i cites que ens són familiars, té una esplèndida banda sonora (Tom Waits, Bob Dylan, Beethoven, entre d'altres) i es veurà la temporada que ve al Lliure, a Temporada Alta de Girona i en altres places i festivals. Prenguin-ne nota perquè, malgrat les seves dificultats, és un treball imponent que val la pena veure.