Què no faria jo per sentir-lo tocar un blues

Veient per enèsima vegada aquesta deliciosa pel.lícula que ésHanna i les seves germanes, va tornar a commoure'm i a omplir-me d'orgull aquella escena en quèWoody Allen,revisant els expositors d'una botiga de discos, atura la imatge en un vinil deTete Montoliu,en clar homenatge al més gran dels nostres músics de jazz. Avui, al cap de 10 anys de la seva mort, recordo el dia que el vaig veure per primera vegada, caminant a les palpentes, de memòria, pel seu pis del

carrer de Muntaner.

El meu pare era lampista i un dia que el van cridar per fer algun pedaç als fogons delsMontoliu,em va portar amb ell, i mentre la senyoraAngeletaem donava berenar a la cuina i des del fons del passadís se sentia el senyorVicenterepetir en l'oboè el mateix passatge una vegada i una altra, en la penombra deambulava per la casa aquell home jove.

El que més em va cridar l'atenció va ser el seu aspecte sever i cerimoniós. L'altivesa que s'intuïa darrere les ulleres fosques, en la seva mirada buida, posada enlloc.Teteva néixer cec i, malgrat això, tocava extraordinàriament el piano, cosa de gran mèrit en les seves circumstàncies, pensava jo, i això mateix deia la meva mare i elJordi,el fill de la rifaire i company seu del conservatori. Un veí que tocava el saxofon i que un bon dia se'n va anar a Suècia i mai més va tornar.

Quan vaig tornar a saber-ne alguna cosa, ja era un pianista famós al món i a les tenebres del Jamboree va acompanyar els meus ardors juvenils, tot just estrenats. La seva música és la banda sonora d'aquelles hores de voluntarioses carícies quan, la boca contra la boca i les mans maldestres i curioses sota la roba de la companya de curs, anàvem descobrint el bep bop iCharlie Parker,alhora que, amb pressa i sense pausa, el dolç i verinós poder del desig s'obria camí a les acaballes de la nostra adolescència.

Més tard, quan van aparèixer les meves primeres cançons va ser el meu valedor més gran i des del seu prestigi deia alt i clar que elSerratli agradava, sense sentir-se obligat a puntualitzar ni justificar els seus gustos. Sense haver-hi d'afegir capperò. Va incorporar molts dels meus temes al seu repertori i al llarg de la seva vida mai no va deixar de tocar- ne ni gravar-ne.

A la primavera de 1968, junts vam fer una inoblidable gira en què les meves peces es van vestir de colors nous i de màgics sons. El contacte quotidià ens va portar a conèixer- nos millor, de manera que l'estimació i les cançons van créixer plegades. Quants records d'aquella gira en què vaig ser el seu pigall i confident. Vam debutar al Teatro Campoamor d'Oviedo. Va ser un debut sonat. Gairebé debut i comiat. Era la nit de la meva reaparició a Espanya després de l'embolic d'Eurovisió i la flor i nata delFrente Nacional de la Una, Grande y Libreens va rebre amb una pluja d'insults i objectes diversos. Malgrat que no era la seva guerra, fidel camarada, es va mantenir al meu costat amb dignitat, ferm, assegut serenament davant el piano com un general desafiant les bales enemigues. Amb quanta dignitat va beure aquell calze d'improperis. Pot ser que s'hi quedés perquè ningú el va socórrer. Potser. Però tampoc va demanar ajuda i va seguir al meu costat tot el recital. De tant en tant, entre cançó i cançó, feia broma: "¡Nano,no fugis ¿eh?, no em deixis sol...!", tirant enrere el cap i portant la mà a la boca que s'obria, en un gest habitual en ell, entre la ganyota i el somriure.

Compartíem passions i aficions. Una d'elles, el Barça. ElTeteanava al camp. S'asseia a la cabina amb elMiguel Ángel Valdiviesoi més tard amb elPuyali el seu barcelonisme el portava, quan coincidien partit i actuació, a tocar amb un discret audiòfon endollat al transistor i així poder seguir les retransmissions dels partits. La seva afició era tal que una tarda, tocant a Mollet, mentre al Metropolitano el Barça s'estava jugant una semifinal de Copa contra l'Atlètic de Madrid després d'haver perdut a casa 0-1, en ple recolliment coral deParaules d'amor,incapaç de reprimir la seva emoció, va deixar anar el piano i va fer un salt aplaudint i cridant el segon gol culer, per a desconcert del públic que, ignorant de la situació, es va témer el pitjor per a la salut del mestre.

Quan ens vam separar i abans de retrobar-se ambPeer Wyborisi Erick Peteri reincorporar-se al seu bep bop, els seus blues i les seves balades, em va fer el millor dels regals presentant-me elRicard Mirallesperquè seguís ben acompanyat pels camins de la música. ¡Quantes coses he d'agrair-li alTetea més de la seva música! I que quedi clar que elTeteno va ser només un dels millors músics que ha donat aquesta nostra, pobre, trista i dissortada pàtria (Espriu). Era un artista, que és una altra cosa. Un creador insubornable, fidel a si mateix i a la seva manera d'entendre la vida i la música. Un home amb un sentit de l'humor càustic en un món seu en què no hi cabia ni autocompassió ni complaença.

Recolzat a la barra del Jamboree o el Whisky Jazz, escoltant-lo tocar, era evident la desproporció que hi havia entre el valor del que un escoltava i el preu que pagava pel gintònic que ingeria. Sovint penso en ell i, solitari, em complac mastegant entre dents algun d'aquells tangos obscens que solíem cantar a duo quan la nit s'esgotava i nosaltres amb ella.

Notícies relacionades

Barcelona, la ciutat més afectada per una estafa internacional a Facebook que es fa passar pel transport públic per robar dades bancàries

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

A vegades poso els seus discos i el seu gest absent se m'apareix i m'acompanya. No sé si alTeteli agradarien els temps que corren i les coses que passen i s'escolten avui dia, però amb ell, sens dubte, la vida seria molt més rica i divertida. I si les coses es torcessin, sempre ens quedarienEtoo, RonaldinhoiMessiper consolar-nos.

Què no faria jo per compartir la nit i unes copes amb l'amic còmplice de llengua afilada i dits lleugers. Per cantar amb ellcoplasgamberres. Què no faria jo per sentir-lo tocar un blues.