Les ocurrències de Brian Eno

Ja he fet tres visites a la instal.lació de Brian Eno a la FNAC i no hi ha manera de veure-li la gràcia. Entro, m'assec (acostumo a estar sol o, com a màxim, al costat d'un jubilat que, sàviament, dormisqueja), clavo la vista a la pantalla i espero que aquelles imatges que triguen segles a canviar em suggereixin alguna cosa: un pensament, una emoció, un concepte, el que sigui. Mentrestant, recordo les coses tan interessants que l'artista ha dit a la premsa respecte de la seva instal.lació i aprecio un notable desnivell entre el que ell creu que és la seva peça i el que jo considero que realment és: un avorriment sideral.

No és la primera vegada que em passa. A finals dels 80, el setmanari madrileny per al qual treballava em va enviar a Palma de Mallorca per parlar amb Brian

Eno i visitar una instal.lació que l'home definia, de manera una mica pomposa, com una església del futur i que, en realitat, era un cau escassament il.luminat a mig camí entre una capella conceptual i un decorat de cartró pedra. Ja llavors, entre el que deia en la seva verbositat i el que un hi veia després hi havia una diferència abismal. ¡I mira que jo, tant llavors com ara, m'esforço perquè m'agradin les seves coses! ¿Per què? Doncs perquè admiro Brian Eno, com a músic, des que es va inventar el so retrofuturista de Roxy Music a principis dels 70; perquè aquest home fa més de 30 anys que fabrica discos magnífics, com els ja clàssics

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

Another green world o Before and alter science; perquè fa un parell d'anys va demostrar estar en plena forma amb Another day on earth, en què algunes de les peces semblaven estar compostes en estat de gràcia; perquè les seves relliscades (produir els pretensiosos totxos d'U2 i Coldplay o colar-li a Paul Simon uns arranjaments electrònics que li esqueien com a un Crist dues pistoles) són menys que els seus èxits; perquè el considero un excel.lent autor de cançons i un investigador sonor apassionant.

Aquests motius són els que em porten, probablement, a entrar en aquell cau fosc que li ha habilitat la FNAC, a asseure'm prop del jubilat que fa la becaineta de mig matí i a quedar-me mirant la pantalla a l'espera d'una epifania que, m'hi posi com m'hi posi, no arriba mai.