I Espriu va sonar en anglès

Fa 79 anys es va publicar el Manifest groc, el text programàtic català de les avantguardes culturals. En ell, Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà escrivien frases com aquestes: "Sabem que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se" (...) "Denunciem la manca absoluta de joventut dels nostres joves (...), la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul".

Divendres a la nit aquests dards, originalment en català, van passar a l'anglès i van ser disparats per Laurie Anderson al Baryshnikov Arts Center. Ella, Lou Reed i Patti Smith hi van oferir el primer de dos recitals de poesia catalana organitzats a Nova York per l'Institut Ramon Llull. Amb versos van fer miques barreres d'idioma, espai i temps. I la pàtria "bruta", "trista" i "dissortada" de Salvador Espriu no va ser ara Catalunya, sinó Nova York.

En un sobri quadrat negre, davant tres centenars de persones, van aparèixer dues dones i un home, que uns anomenen "lluminàries del downtown", d'altres "gegants de l'art alternatiu" i d'altres "icones de la modernitat". Tres cadires a la part posterior, tres faristols a diferents altures. I, a les butxaques d'aquell artista que va donar sentit i so a l'underground, una ampolla. Semblava una petaca de vidre amb vodka. Però era de plàstic i contenia aigua. El temps passa.

Laurie Anderson va recitar La gent del poble de Perejaume; Patti Smith, Sistemes, de Pere Gimferrer, i All Brow, de Blai Bonet, va reviure a través de Lou Reed. D'aquesta manera, la porta es va obrir a 50 minuts màgics.

Cada un dels artistes havia escollit els seus textos a partir d'una selecció elaborada per Jaume Subirana i Xavier Albertí. Com a poetes, van fer seus els poemes. Com a instruments, els van donar nous sons i sentits. L'emoció era difícil de contenir quan Patti Smith portava a territoris únics l'íntima lluita sobre la fe del Cant Espiritual, de Josep Palau i Fabre. Venia de gust riure, una mica, al sentir Reed intentant ser agradable en aquelles nits que fan la nit de Vicent Andrés Estellés. I era impossible no deixar-se bressolar per Anderson, una mestra de la veu.

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

Smith va fer l'únic canvi sobre el programa. Va preferir L'Elionor de Miquel Martí i Pol --i aquella noia que com ella va treballar en una fàbrica i deia bona tarda i sí senyor-- als versos de Les paraules --"Només l'ordre garanteix la justícia. La moral és la salvaguarda de la llibertat"--. "Em diuen que són irònics --explicava-- i la ironia mai ha estat el meu fort".

També Smith va pronunciar les últimes paraules després dels tres bisos (El juego de hacer versos de Jaime Gil de Biedma, únic poema escrit en castellà de tots els llegits; Et diré sempre la veritat, de Salvador Espriu, i Elegia de Vallvidrera, de Joan Vinyoli). Va compondre una frase senzilla i complexa; impossible i plena de possibilitats. Va dir: "¡Visca català!".