María Dolores Pradera: "Abans, les modes duraven més"

El Nadal barceloní ja no seria el que és sense un recital de María Dolores Pradera al Palau de la Música. Una vegada més (ja en són vuit), el Festival del Mil.lenni l'acull, avui, a les 21.30 hores, perquè aporti una mica de color llatinoamericà, nostàlgia per temps passats i distinció interpretativa. Aquesta vegada, alternant el seu repertori de sempre, coronat amb La flor de la canela, amb les composicions, no menys clàssiques, del nou disc, Al cabo del tiempo, que ha gravat amb el grup canari Los Sabandeños.

Entre les peces incloses hi figuren icones com Perfidia, Quizás, quizás, quizás i Ansiedad. "Són cançons antigues, dels anys 50, d'uns temps en què les coses no passaven de moda, perquè les modes duraven molt", explica María Dolores Pradera, per via telefònica, en referència a aquest disc en què s'ha retrobat amb un grup que va conèixer personalment fa més de tres dècades i amb el qual havia actuat "només en privat".

Al Palau hi actuarà amb els seus músics de sempre, però la cantant projecta dur a terme una gira amb Los Sabandeños, a partir del mes de febrer. "Encara que hem de veure com ho farem, perquè ells són molts, 30 en total", es pregunta la intèrpret.

La veu de la cantant i actriu madrilenya sona jovial i dinàmica, potser contagiada d'aquest "rejoveniment del públic", que detecta des de fa uns anys. Ironitza amb les seves pròpies explicacions ("li estic donant la llauna, ¿oi?") i amb l'evolució del show business, que ella viu en primera persona des de fa unes cinc dècades. "En altres temps hi havia artistes llatinoamericans com ara Atahualpa Yupanqui i Mercedes Sosa, que s'escoltaven molt a Espanya. Ara és diferent: cantants com Shakira es dirigeixen a un públic molt jove. Imagini's si jo em posés a ballar com ella, com quedaria...", apunta entre rialles.

PROJECTES PENDENTS

Notícies relacionades

Condemna a una advocada per enganyar l’Associació d’Avis del Bon Pastor

Els amos de pisos turístics demanaran indemnitzacions si els treuen la llicència

A les notes d'Al cabo del tiempo la intèrpret assenyala que aquest seria un "bon final" per a la seva carrera en cas que no publiqués més discos. Res més lluny de les seves intencions: Pradera té, almenys, dos projectes pendents. Un, una antologia de duets ("seria un disc molt bonic i sense haver de treballar gaire", diu en to de broma) i l'altre, una gravació amb composicions d'artistes contemporanis. "Es titularia Mis chicos predilectos, i hi hauria cançons de Serrat, Julio Iglesias... i aquell altre català, Lluís Llach". El problema és la conjuntura industrial. "Fa anys que l'hi proposo a la companyia discogràfica, però no em fan cas. Abans aquestes coses eren més fàcils. Ara costa més que et facin cas", lamenta la intèrpret.

Al cabo del tiempo inclou una adaptació d'El lagarto está llorando, amb text de Federico García Lorca i música de Paco Ibáñez, cantautor que va intervenir en el seu últim recital al Palau, fa un any. "Som amics des que ell vivia a París", explica Pradera, que grava els seus discos al vell estil, com ho ha fet tota la vida. "Canto amb tots els músics tocant en directe i, després, això serveix de guia", assenyala aquesta artista de 82 anys sense intenció de jubilar-se. "Seguiré fent gires, encara que més dosificades", anuncia.