Diàleg d’Emilio Pérez de Rozas i Juan Cruz sobre el Barça i el periodisme: «Al Barça li falta sempre explicar el segon paràgraf»

Un diàleg entre Emilio Pérez de Rozas (71 anys) i Juan Cruz (74 anys) donaria per a un documental llarg. Aquí se’ls ha demanat certa contenció verbal. «¡A quins dos has demanat això!», exclama el primer. La idea és parlar fonamentalment del Barça, objecte de moltes de les seves columnes, sobretot de De Rozas, i objecte de la seva passió, sobretot de Cruz. Parlant del Barça es colen observacions sobre el periodisme esportiu. Tots dos tenen memòria, tenen opinions i tenen reconeixement professional. Són segurament els periodistes més ràpids a tancar un text que un hagi vist mai. Obrim el foc amic per aquí.

Pregunta: ¿Qui escriu més de pressa dels dos?

Emilio Pérez de Rozas: Jo.

Pregunta: ¿Segur? ¿Juan?

Juan Cruz: Jo escric ràpid quan no estic content. El del futbol ho escric molt ràpid. Sempre que tinc una metàfora o un record, em surt de seguida. El futbol m’agrada des de petit, és una cosa que tinc dins de mi; per tant, és fàcil. Per exemple, es mor Luis Suárez i jo estic ple de records d’ell. En el futbol, per a mi, no hi ha res millor que tenir memòria. Perquè el futbol és memòria, no és una ciència exacta. Llavors, si jo recordo l’alineació del Barça de l’època en la qual em vaig fer aficionat, que va ser quan tenia 11 anys, ja tinc un munt de coses per explicar. El futbol és el que recordes.

EPR: Escriure de pressa ho hem après de la immediatesa de tancar les pàgines d’un diari. Sempre explico l’anècdota que, quan un periodista d’una altra secció venia a fer una crònica complementària d’un partit a les deu de la nit al Camp Nou, nosaltres just a l’acabar el partit teníem entregat el material i el periodista d’una altra secció que ens ajudava aquell dia va dir: ‘Però jo no entenc com ho podeu fer’. I li vam respondre: ‘Ah, amic, benvingut al club de la rapidesa’. I després, està malament que ho digui, sempre recordo una frase del nostre mestre Antonio Franco, que solia dir-me que jo escric de pressa perquè escric com parlo, així que és fàcil que de seguida em surti el que penso. El Juan diu que es pot partir d’una anècdota o de records i jo, quan em poso a escriure, gairebé estic convertint en lletra el que acabo de comentar amb un amic o un company. En un 80% són coses que he comentat amb un munt de gent.

JC: A mi em fa vergonya dir que escric ràpid perquè tothom s’ho pren com una cosa pejorativa. I jo no sé no escriure ràpid.

EPR: Exacte.

Pregunta: Anem al Barça. Una pregunta genèrica per començar. ¿Què us sembla com s’està reforçant l’equip?

JC: Jo tinc el costum de creure sempre en el Barça. Soc incapaç de ser crític amb el club. Si el Barça fitxa qui sigui, sempre penso que hi ha alguna cosa per sobre dels directius que és el Barça. I que va ser al Barça al que se li va acudir, no a Laporta o Alemany, sinó al Barça. El Barça és com si fos un amic meu que s’ho sap tot. És clar, no és veritat, se li acut a molta gent, però he interioritzat tant el Barça que per a mi és com una persona. Li tinc tant afecte que quan pren una decisió no penso: ‘Home, no, que malament ho ha fet’. Després ja vindran els jugadors, jugaran bé o malament, però el Barça és sempre més que un club, és un ‘amic’.

EPR: Evidentment s’està reforçant bé, però seguim en el pronòstic que hem de guanyar la Champions, que gairebé som favorits. Crec que ho estem accelerant massa tot, que estem en una bogeria vertiginosa cap al que molts consideren un suïcidi, que és això de les palanques, posar diners i vinga... Jo era més partidari, com bastanta gent, però sobretot gent silenciosa, que l’aterratge de Laporta hagués sigut més real, més sincer, més modest, menys ‘pit i collons’, menys palanques, menys ‘hem de guanyar i guanyar’, i pegar-nos així patacades, com pagar milionades per un Ferran Torres... I ara crec, per les paraules que sento de Laporta («tenim millor equip que el Madrid, anem a guanyar la Champions»), que estem, no tant en el suïcidi col·lectiu, perquè s’ha guanyat la Lliga per un munt de punts, sinó en una dinàmica que és contrària al que a mi m’hauria agradat, que és pausa, construirem un equip, estem tranquils, ens recuperarem junts, construirem l’estadi a poc a poc, creurem en els joves... I això no ha passat. I jo, que creia que Xavi es distanciaria d’aquest discurs tan boig i voraç de Laporta, resulta que s’hi ha afegit. Això em produeix vertigen i crec que el barcelonisme hauria acceptat un projecte molt més pausat.

JC: Fixa’t, jo tinc, respecte a Laporta, un problema de comprensió. Mai he entès el paper de Laporta el dia en el qual Messi va plorar. ¿Què feia Laporta allà? Laporta no havia fet bé la gestió de Messi. Almenys a mi no em va quedar clar.

EPR: Perdona que t’interrompi. Allà, Juan, van intervenir les persones per sobre de l’ésser humà Barça que tu consideres que existeix.

JC: De fet, a mi em va semblar que si plorava aquesta persona és que abans va passar alguna cosa, per alguna cosa es va trencar aquest noi. I, si va ser perquè no ho van fer bé, segurament Laporta no havia de ser allà si no era per explicar el plor. Laporta mai ha explicat bé què va passar amb Messi. Ara tampoc ho ha fet. I, si les persones no expliquen, són com els diaris. Si els diaris deixen que el segon paràgraf l’expliqui la gent, la gent diu: ‘Escolta, que jo he comprat el diari perquè m’expliquin el segon paràgraf, no perquè jo me l’inventi’. I en el Barça falta gairebé sempre explicar els segons paràgrafs de gairebé tot el que ha passat en els últims temps.

EPR: En la línia del que dius, quan tu et trobes Xavi en un restaurant de Barcelona, sovint les coses que t’explica són esgarrifoses. I, quan dic esgarrifosos, em refereixo a aquesta petició teva d’explicar el segon paràgraf; crec que Xavi es reprimeix molt a l’hora d’explicar sempre el segon paràgraf. Ell és qui millor coneix la realitat, qui més té al seu cap el projecte que podria tenir el Barça d’aquests anys en crisi i, no obstant, no l’ha defensat. Ha pujat al tren d’alta velocitat que ha posat en marxa Laporta i veurem el que passa. Té un punt d’insensatesa, però no s’hi atreveix perquè posa en perill, suposo, el seu lloc de treball. I, parlant del seu lloc de treball, és increïble que hagi començat la temporada i encara no estigui renovat.

JC: Aquesta és una altra història que em sorprèn de Barcelona. Quan em vaig fer del Barça, amb 11 anys, la meva primera impressió del Barça i de Barcelona és que era tot perfecte. Em vaig anar adonant que no era així al llarg del temps.

EPR: Quan te’n vas anar a Madrid, ¿no?

JC: Madrid em sembla igual d’imperfecte. El que passa és que per a mi Barcelona sempre va ser exemple de perfecció: les revistes, els diaris... I el Barça formava part d’aquesta qualitat. De sobte, comencen a passar coses: com que es deixen coses a mitges, no només el segon paràgraf; no té ni el primer escrit en un munt de coses. Va passar amb Luis Suárez, que no se’n va anar perquè volgués anar-se’n, sinó perquè el Barça no va resoldre bé la relació de l’afició amb ell. I nosaltres, els que som del Barça, tenim aquesta espina clavada. ¿Per què se’n va anar Luis Suárez?

EPR: I després va aconseguir la Pilota d’Or fora del Barça. Com Messi, campió del món.

JC: És clar, el Barça no l’ha capitalitzat. Ni a un ni a l’altre. Els explicaré una anècdota: jo vaig anar de part de l’empresa en la qual treballava a l’enterrament del fill de Lara, l’editor. M’havia fet amic de l’advocat de Messi. I a aquest advocat, argentí, li vaig preguntar: ‘¿Tu parles amb la directiva del Barça sobre les qüestions que el jugador té pendent amb la justícia?’. I va dir: ‘No, no conec ningú de la directiva’. ‘¿Mai s’han adreçat a tu?’. ‘Doncs no’. Llavors, en aquell enterrament em vaig trobar Bartomeu i recordo que dins de l’església li vaig dir: ‘Miri, soc amic de l’advocat de Messi i em diu que vostè i ell mai han parlat. ¿Vostè vol parlar amb ell?’. ‘M’interessaria molt’. A mi va resultar alarmant. Al cap d’uns dies em sona el telèfon i és Carles Naval, el delegat, i em diu: ‘Escolta, Juan, tu vas estar l’altre dia amb el president. ¿Em podries donar el telèfon de l’advocat de Messi?’ Em va semblar tot artesanal.

EPR: Artesanal, no, esperpèntic.

Pregunta: A Barcelona sempre diem que el periodisme d’aquí és molt més crític i fiscalilzador amb el Barça que a Madrid amb el Reial Madrid. ¿Hi esteu d’acord? ¿I sempre ha sigut així?

JC: Jo tinc una opinió. El Barça, de ser-ho, és molt menys arrogant que el Reial Madrid i els seus aficionats. Quan dius qualsevol cosa que objectivament pot ser greu o defectuosa de l’equip, et responen: ‘Mira que el Barça’. El Madrid és més comparatiu; nosaltres som més autocrítics, em sembla a mi.

EPR: El poder és a Madrid. Quan qualsevol cosa es narra o s’explica des de Madrid, sembla més certa i molt més sorollosa. I, després, aquest poder que ja té la capital i els seus mitjans es reforça amb el poder de la presidència del Madrid, que és enorme, devastador, nociu i ofensiu amb els mitjans de comunicació de Madrid. A Barcelona, a més de ser més agosarats i més autocrítics, passa que no tenim por que ens assenyalin com heretges per criticar el que diu el Juan, que el Barça sempre ho deixa tot a mitges. No tenim cap por que en un moment determinat algú truqui al nostre director i li digui: ‘¿Escolta, com és possible que hagin escrit això?’. Sabem que el nostre director, en aquest cas, Albert Saez, en el cas suprem d’Antonio Franco, no es deixaria intimidar ni res. Recordo que treballant amb Franco, de tant en tant s’acostava a la nostra secció d’esports i deia: ‘Quina merda de secció que esteu fent’. I llavors, nosaltres, que teníem la sensació que estàvem fent, sinó un d’extraordinària, una bona secció, el miràvem i li dèiem: ‘Però per què, Antonio?’. ‘Fa 15 dies que no em truca ningú al meu despatx per cagar-se en mi. Deveu estar fent una merda de secció’. Això et permet una llibertad molt bonica, molt collonuda, per a tot aquell que vulgui, des del punt de vista informatiu, d’opinió o ideològic, criticar tot el que vulgui. Crec que a Madrid hi ha molts periodistes que treballen una mica espantats, perquè Florentino Pérez no truca al seu director, sinó al seu amo. I això ho fa tot una mica complicat.

JC: Des de fa poc s’ha produït una revelació molt delicada sobre el Barça, que és el tema dels àrbitres. Abans que això es consolidés com a assumpte, el Barça ja estava condemnat. Últimament, el Barça futbolísticament ha tingut més èxits que el Madrid. Cada vegada que el Barça ha reiterat un d’aquests èxits, per exemple, guanyar 1-0, que també és un bon resultat, periodistes importants i molt influents de Madrid alimentaven la notícia que el Barça guanyava un altre partit amb la reflexió següent: el club encara no ha explicat el dels àrbitres. És a dir, el Barça ha sigut sotmès a un escrutini en els últims temps que ha exagerat els seus problemes perquè el Madrid no els tingués, i ha menyspreat els seus èxits. Al Barça se l’ha tractat amb molta displicència i això a mi m’ha molestat per part del periodisme que es fa a Madrid.

Pregunta: ¿Creieu que hauria tingut el mateix vol si el cas Negreira hagués afectat el Madrid?

JC: El que no ha passat no m’agrada reflectir-ho com a ocorregut, però sí que és cert que el Reial Madrid es va personar en l’acusació i això és insòlit, perquè no es va veure afectat pel cas. El Reial Madrid volia que això no deixés de ser notícia i va procurar que no fos notícia un assumpte relatiu a un futbolista seu que va pegar un altre jugador.

EPR: Jo contestaré amb una cosa d’aquests dies. Tota la investigació de ‘The Daily Telegraph’ s’ha tapat absolutament des de Madrid. I és una investigació que hauria de tenir les seves seqüeles, perquè està molt documentat i diu que el Madrid està cometent irregularitats en els seus comptes. Això no ha tingut ni una desena part del ressò del cas Negreira, tot i que el cas Negreira sigui tan greu, que sigui greu que el Barcelona hagi pagat al número dos de l’arbitratge espanyol. Però en el cas de ‘Telegraph’ tenim un exemple clar que probablement no hauria tingut el mateix ressò.

JC: La influència que ha exercit Florentino Pérez sobre els mitjans en concret i ajudants externs i interns que tenen negocis que depenen del Reial Madrid, d’una manera o d’una altra, ha convertit el Madrid en immune. Mentrestant, el Barcelona és el pupes, tot el que li passa té entre 3 i 8 columnes; el que li passa al Madrid és una nota a peu de pàgina.

Pregunta: Rematem això. ¿Com veieu el periodisme esportiu actual? ¿On creieu que va?

JC: Que comenci el mestre.

EPR: Tinc la sensació que està augmentant el periodisme de samarreta, per desgràcia. El meu pare deia una cosa quan llegia informacions dolces sobre el Barça o el Madrid i sospitava que aquell periodista estava venut. Deia: ‘És pitjor que estar venut, perquè, si estigués venut, encara trauria alguna cosa; el pitjor és que està regalat’. Tinc la sensació que actualment hi ha molts periodistes regalats. Que els agrada adular, que els agrada escriure al dictat, presumir que coneixen algú... I, respecte al periodisme pràctic, crec que hauríem de fer un altre vídeo d’aquests per parlar-ne, perquè les noves tecnologies han canviat totalment les maneres de transmetre, l’aparador i la manera de comunicar. Continuo pensant que tot el que tingui a veure amb el minut a minut, la fitxa, el resultat, hauria de sortir a les webs i hauríem d’intentar mantenir viu el paper amb temes més reflexius, més opinatius, amb reportatges, amb explicacions... És complicat, però l’ideal seria que la gent llegís sobre un partit a la web, amb el resultat, i amb el paper l’endemà tinguéssim temps de poder fer una reflexió sobre aquest partit, però sense repetir la crònica, la fitxa, les qualificacions... Crec que el paper s’hauria de convertir en un reducte més opinatiu, més de qualitat, tot i que això costa diners, costa gent i costa temps.

JC: Hi estic d’acord. Hi ha una tradició molt antiga d’explicar el futbol. Hi havia un periodista que era Antonio Valencia, que també era escriptor, que feia les cròniques del Madrid.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

EPR: També Delibes, ¿no?

JC: I Antonio Valencia era metafòric i concret. Ell explicava com es desplaçaven els equips. I per a això fa falta un cronista gairebé musical. I moltes vegades es descuiden en les retransimisiones de ràdio o televisió, i als diaris, la bellesa que va inherent a la resolució de les jugades i també a la manera de ser dels futbolistes al camp, la manera de queixar-se o d’alegrar-se. Abans a ‘El País’ era obligatori que les fotos desprenguessin emoció, duresa... És que la vida és així.