Dani Alves, una injecció d’adrenalina per al Barça

Energia. Força. Agressivitat. Ritme. Imprevisibilitat. Carisma. Alegria. Experiència. Loquacitat. Nervi. Personalitat. Competència Tots aquests ingredients, i alguns més, injectarà Dani Alves al Barça. La barreja d’elements que administraran la dosi d’adrenalina a un equip que necessita una reacció immediata.

Xavi coneix Alves millor que ningú. Van estar 7 temporades junts (2008-15) i van compartir la mateixa parcel·la del camp, el flanc dret que completava un tal Messi. El brasiler haurà perdut facultats, amb 38 anys, però cap de les que necessita ara el Barça. Virtuts que cap dels seus pupils, individualment, pot oferir a Xavi.

Alves va marxar amb 33 anys i la seva reincorporació als 38 indica el declivi del Barça durant aquest lustre; no només per la pèrdua futbolística que espera recuperar d’Alves, sinó perquè només pot accedir a reforços gratuïts de fitxa testimonial i variables per rendiment. Condicions econòmiques que molt pocs jugadors acceptarien, tret que es tractin de versos lliures com el defensa, que ha confirmat amb el seu acte d’oferir-se que és culer com pocs a l’acte. Una cosa que fa molt que declara: quan va estar a punt d’anar-se’n (2015) i quan se’n va anar el 2016. 

Cop de volant pel camí

Se’n va anar gratis, després de complir una última temporada de les dues que va firmar per ajudar el Barça per la sanció de la FIFA que li prohibia fitxar. Va recalar a la Juventus, però només va durar un any. Es va comprometre amb el Manchester City, però va fer un cop de volant i es va quedar a mig camí, al París Saint Germain, per jugar amb Neymar. Dos anys, abans de tornar al Brasil per complir la promesa al seu pare, Domingos, que jugaria amb la samarreta tricolor del São Paulo, del qual és torcedor des de la seva infància pobra a Juazeiro, al nord de Bahía. 

«Una de les presentacions més grandioses de la història del futbol brasiler», va definir la premsa paulista sobre els 45.000 aficionats reunits a l’estadi del Morumbí. Alves va reactivar la grisa ‘torcida’ tricolor, que no celebrava res des de la Copa Sud-Americana 2012. Li van donar el dorsal 10. Una declaració d’intencions. Dani va prometre el que sap fer millor: guanyar títols.

En el procés de reconstrucció tricolor, es va fitxar Fernando Díniz, un entrenador jove, radical del futbol de possessió i a qui ja havien anomenat com el Guardiola brasiler per la seva concepció del joc, no pel seu palmarès. Hi va haver química entre un tècnic relativament novell i un Alves marcat per l’ADN blaugrana que el millor Barça de la història li va tatuar a la pell.

Com que els paulistes acabaven de fitxar l’exmatalasser Juanfran, Alves va passar a jugar del clàssic 10 brasiler, portant la batuta del joc ofensiu. El seu llibret tàctic i la millora en la qualitat de la passada van sostenir la seva reinvenció com a centrecampista amb 36 anys. Va ajudar a netejar el vestuari, va pujar el nivell competitiu i va baixar els fums a algun del planter envanit amb la complicitat del seu tècnic.

Un futbolista contracultural

Dani no va ser l’ídol que l’elitista i impacient ‘torcida’ tricolor esperava. Les seves declaracions s’interpretaven com un acte d’altivesa. Alves va ser contracultural. La seva frenètica activitat a les xarxes socials causava el mateix estupor que, de vegades, tenia el barcelonisme a 9.000 km de distància.

La temporada 2020, entretallada per la Covid-19, havia de ser la de la seva consagració. El São Paulo era el líder del Brasileirao, però a l’hora H es va enfonsar: només va sumar dos punts de 18 de possibles. El Flamengo va ser bicampió i el São Paulo quart. Allà tot es va torçar.

Promesa complerta

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Va arribar Hernán Crespo (un altre tècnic de la nova fornada), va tornar Alves el lateral, i va encarar el Campionat Paulista com si fos la Libertadores. Va guanyar a la final el Palmeiras i va acabar amb una travessia al desert de nou anys. La ‘torcida’ ho va celebrar com si fos un dels títols de l’era gloriosa de Telé Santana. Alves havia complert (ser campió com en els seus anteriors clubs) i es va sentir alliberat.

El desgast amb la directiva, que va voler desfer-se de la seva estrella perquè era el més ben pagat, es va fer insostenible. Malgrat els 95 partits (cosa que explica la seva extraordinària condició física dels 36 als 38 anys), 10 gols i 15 assistències. Les filtracions van danyar la seva imatge. Va guanyar l’or olímpic i al setembre va dir prou, ferit. Li devien 3 milions d’euros. Va decidir tornar al lloc on sempre es va sentir estimat. Al Barça. És amor, no diners.