NIT DE RÈCORD

Messi, 767 partits, 661 gols

  • Leo va obrir la golejada amb un monumental gol i la va tancar després la nit en què va igualar el registre de Xavi

  • El capità va regalar, a més, l’assistència a Mingueza després d’un córner amb servei curt

  • Va debutar a Montjuïc l’octubre del 2004 amb Rijkaard a la banqueta i Laporta, a qui es trobarà de nou, a la llotja

Es llegeix en minuts

El gol va resultar monumental, gairebé tocant el cel, tal com indicava la pancarta gegant amb una gran imatge de Messi i Xavi, units tots dos pel partit 767 que els fa cohabitar, i de forma circumstancial, dalt de tot. Monumental també va resultar el control previ de Leo, tot just rebre la passada de Busquets que la col·locava al balcó de l’àrea. A partir d’aquí, l’astre argentí va dibuixar una pintura inoblidable. Una obra d’art, a la qual ja no es dona el valor que mereix perquè s’ha convertit en una cosa rutinària. Però el que és sobrenatural, per molt habitual que sigui, ja són 17 anys, mai es pot mirar amb els mateixos ulls.

El control ja era en si mateix una diminuta obra d’art perquè Leo es va construir l’espai necessari per teixir un xut amb l’esquerra imponent. Per la seva precisió, va tocar capritxosament fins a dues vegades el travesser abans de traspassar la línia de gol.

Pel seu enverinat efecte, la pilota semblava burlar-se de les lleis de la física, viatjant des de fora cap endins abans de detectar el racó els porters, per àgils i ràpids que siguin. I Álvaro Fernández, el porter de l’Osca, ho és. Definit el control amb exquisida mestria, llavors va tramar un bonic xut amb l’esquerra.

Del PSG a l’Osca

Bonic perquè Leo va atalaiar el paisatge d’un solitari Camp Nou mentre dibuixava a la seva ment un gol extraordinari. Curiosament, també des de fora de l’àrea, com ja va fer dimecres passat al Parc dels Prínceps. Allà, davant el París SG, va deixar anar una furiosa puntada amb la cama esquerra des de la llunyania. Eren aproximadament 35 metres.

El xut que va batre Keylor Navas tenia violència i fúria. Res comparable, no obstant, al potent i endimoniat xut amb què va abatre l’Osca. No estava tan lluny com a la Champions. Però la dificultat era que va esquivar la imaginació de la defensa de l’Osca.

Sent Messi es podia esperar una cosa així. ¿O no? Sent Leo, potser, era un d’aquells meravellosos gols que ha firmat des que va debutar el 16 d’octubre del 2004 en un estadi que fa anys que no allotja partits de futbol.

Va passar a la muntanya olímpica de Montjuïc quan Frank Rijkaard, que estava iniciant el cercle virtuós, ja amb Laporta a la llotja a la seva primera etapa, va ordenar un canvi que canviaria, i per sempre, aquest esport. Era el minut 82 del derbi amb l’Espanyol. Se’n va anar Deco i va entrar un adolescent (Leo tenia 17 anys, tres mesos i 22 dies) quan va començar a fer cabrioles sota el peveter de Barcelona-92.

Del 30 al 10

Del 30 al 10Llavors lluïa un dorsal poc futbolístic. Portava el 30 apropiant-se del 10, un número a l’altura de la seva grandesa, quan Messi va heretar la samarreta en què es va disfressar el somriure de Ronaldinho per il·luminar el Camp Nou. I des d’aleshores, ja fa gairebé 17 anys, s’ha convertit en el monarca absolut del barcelonisme, instal·lat ja com el futbolista que més partits ha jugat en la seva història. Amb Xavi, a qui aquest rècord li durarà ja menys d’una setmana perquè serà superat pel capità a Anoeta diumenge que ve.

Nou de La Masia

Nou de La MasiaAquesta relació de deu privilegiats conté, en realitat, tot un missatge. Nou (Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Puyol, Piqué, Valdés, Rexach i Amor) són fills nascuts a La Masia. Només Migueli, l’impetuós central de Ceuta, arribat del Cadis, irromp en tan selecta llista venint des de fora. Un missatge que en temps de misèria econòmica com els que viu el Barça adquireix encara més contundència. Si no hi ha un euro toca mirar cap a baix. Per convicció i per pura necessitat. Dependrà, per descomptat, del que digui Messi.

Notícies relacionades

Mentre Leo s’asseu al nou despatx que ocuparà Laporta a partir de demà, la pilota no deixa de dictar sentència. El seu meravellós gol a l’Osca era el número 20 a la Lliga, una xifra que ja ha repetit les 13 últimes temporades, una cosa inabastable per a qualsevol jugador terrenal. Però se sap des de fa lustres que Messi és un extraterrestre que es passeja pels camps amb el 10 blaugrana a l’esquena. 

Viu a l’espai, té casa a les altres galàxies, i cada vegada que la pilota viatja per la gespa es transforma en una cosa irreal. Una bogeria. Quan d’aquí uns anys, ja amb Messi convertit en ambaixador o el que vulgui ser del Barça, es pregunti què va passar en una inhòspita nit de març del 2021 (tot partit sense públic és inhòspit perquè es perd l’ànima, l’autèntica essència del joc) es tornaran a posar les mans al cap, sorpresos del quadro que va pintar en breus segons sobre el marc del Camp Nou. L’hi va donar Busquets. Semblava una passada irrellevant. Però es va transformar en el pròleg de la tempesta messiànica. 767 partits, 661 gols.