L’esperit de Koeman

Acabat el partit, amb el bitllet per a la final de la Copa del Rei a les mans, i mentre Messi es dirigia al vestidor va descobrir la figura d’un somrient Ronald Koeman, al peu de la banqueta. Es va aturar el capità i es va fondre en una sentida i emotiva abraçada amb el seu entrenador. Piqué, al costat de Leo, esperava amb paciència que arribés el seu torn.

També volia el central fondre’s en una altra llarga i inacabable abraçada amb el tècnic, que acabava de viure la nit més màgica i, alhora, més silenciosa, orfe del recolzament de milers de culers, des que va arribar a l’agost a començar a caminar enmig de les ruïnes del 2-8 de Lisboa.

El llenguatge del cos que projectaven les dues vaques sagrades simbolitzava, en realitat, la connexió directa i autèntica amb Koeman. Un tipus directe, el missatge del qual és igual de transparent al vestidor com a la sala de premsa, convertit en l’únic rostre visible que dona una veu creïble i autoritat al relat del Barça, un club que fa més de quatre mesos que no té president.

«Mai hem dubtat de Koeman, sempre ha anat de cara amb els jugadors i està fent una gran feina», va proclamar Jordi Alba, un altre dels jugadors que està extraient la seva millor versió.

Restaurada la cultura de l’esforç

És l’esperit de Koeman. És l’esperit de Wembley 92 el que creua cada dia la porta de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí, on ha restaurat la cultura de l’esforç, prenent mesures traumàtiques, que afecten per igual estrelles mundials (Griezmann, Dembélé al seu dia) com joves fins ara anònims (Pedri, Araujo, Ilaix, Mingueza...) que s’acosten orgullosos a l’elit.

Primer van ser les abraçades davant les càmeres; després, la bronca en la intimitat del túnel dels vestidors entre jugadors dels dos equips, que va certificar, ja sense testimonis aliens, la vinculació que ha teixit Koeman amb una plantilla de la qual no és autor. Se’n van anar indignats els futbolistes del Sevilla amb l’actuació arbitral, blasfemant primer pel penal no xiulat a Lenglet i després per l’expulsió de Mingueza que no es va produir.

Però, com va revelar aquest dijous SER Catalunya, el to de les acusacions va augmentar quan va aparèixer Monchi, el director esportiu del club andalús, a les entranyes del Camp Nou després d’acusar de «ploraner» Koeman dissabte passat al Sánchez Pizjuán. Els blaugrana, amb Messi al capdavant, acompanyat per Pepe Costa, responsable de l’oficina d’atenció del Barça al jugador, li van retreure a Monchi aquestes paraules en un tens encreuament verbal.

Però el compromís es veu, sobretot, en la gespa, on Koeman ha connectat la vella guàrdia (el 3-5-2 amb el qual ha innovat acompanya Busquets, dona vol a Jordi Alba i té en Piqué el «líder», com va dir Koeman, a més de fer somriure Messi) amb aquesta colla d’adolescents que injecten energia a un equip necessitat de trobar la llum.

Esperant el nou cap

Tot i que sigui un petit halo com el que va trobar a la Copa on queda retratat l’esperit de l’entrenador, que ha esperat gairebé 20 anys (era la primera opció de Laporta el 2003) per asseure’s a la banqueta del Camp Nou. I no vol moure’s d’allà, per molt soroll electoral que hagi viscut.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Dilluns Koeman coneixerà el seu nou cap. Ja tindrà, a la fi, amb qui parlar sobre el Barça i, per descomptat, decidir. Porta més temps sense president (són ja 130 dies) que amb Bartomeu, el dirigent que el va fitxar. Amb prou feines van cohabitar durant 70 dies. Mentrestant, el tècnic ha encès el foc interior en un vestidor sacsejat per tanta derrota que se sentia molt vulnerable anímicament, per sobre fins i tot del terreny tàctic o del futbolístic.

No resulta gens casual que hagi transmès el seu esperit a un Barça indolent, que no tenia ànima ni cames per sobreviure. N’hi ha prou amb mirar la Copa, on ha sobreviscut a tres pròrrogues marcant gols en l’últim sospir, prova de la seva rebel·lia.