Els vots orfes del nuñisme

Cruyffisme i nuñisme han sigut els dos pols magnètics que han marcat el Barça des que el 1988 el constructor de Barakaldo va posar l’equip en mans de l’holandès volador, que va alterar l’ADN derrotista del Barça. Rauxa contra seny, els diners al camp contra els diners al banc, ambició esportiva contra ambició patrimonial, el futbol entès com a esport i no com un negoci... En aquestes eleccions, en què tots els candidats es declaren cruyffistes, per primera vegada des que el 1978 Núñez va arribar a la llotja, el seu espai sociològic no té un candidat clar. 

«De les poques coses que ens uneix a tots és tant el cruyffisme esportiu com el filosòfic. Crec que serà la primera vegada que el vot nuñista no votarà unit», sentencia Jordi Farré, partidari d’acabar amb tots els ismes, menys el del messies holandès. «Traslladat a la política, el nuñisme és el conservadorisme total, no entendre que això és un divertiment, que va submergir el Barça en una època fosca. El millor que va fer va ser aguantar Cruyff amb una assemblea en contra. Cal acabar amb el nuñisme, el laportisme, el rosellisme, amb tots els ismes menys amb el cruyffisme, que és una cosa positiva».

L’hereu

El bartorosellisme va ser l’hereu natural del nuñisme. En la moció contra Joan Laporta del 2008, Bartomeu demanava el recolzament a la censura afirmant que «votar sí a la moció és votar no a Johan Cruyff». Sandro Rosell i ell van fracassar en aquell primer intent, però un parell d’anys més tard van aconseguir seduir aquell soci que es fixava més en les formes de Laporta que en els títols. Tant Rosell primer com Bartomeu després van voler allunyar-se de tot el que fes olor de cruyffisme i moure el pèndol blaugrana cap al pol nuñista. Després de la mort de Cruyff, Bartomeu va intentar modular el seu llenguatge ‘anticruyffista’, amb gestos com l’estadi Johan Cruyff de la ciutat esportiva i assenyalant Toni Freixa com el culpable que el pare del Dream Team tornés la insígnia al dir que els estatuts no contemplaven la figura del president honorífic. L’exportaveu del club i avui de nou candidat a la presidència, que ha insistit en què és el més cruyffista de tots, considera que ser cruyffista en el terreny futbolístic no és ser antinuñista. Ell és el que més obertament intenta capitalitzar els vots nuñistes orfes, els que buscava la candidatura frustrada de Juan Rosell. «Que em diguin nuñista és un honor. No sé si ho soc, però Núñez va ser un gran president els 22 anys de mandat i va marcar una línia de responsabilitat que precisament aquesta junta anterior no ha tingut. Em fa gràcia quan diuen que Bartomeu era nuñista. Núñez no hauria fet les barbaritats que s’han fet últimament amb la gestió esportiva». Certament, després de la fuga de Neymar, Bartomeu va intentar adaptar el lema cruyffista dels diners al camp i no al banc, gastant-se 420 milions en tres inversions (Griezmann, Dembelé i Coutinho) que van sortir fatal.

Orgull nuñista

Freixa no és l’únic que es declara cruyffista i intenta apadrinar els vots orfes nuñistes. Emili Rousaud, també anhela aquesta bossa de vots. «El nuñisme és un estil de direcció en què el club es gestiona tenint molt present que els propietaris són els socis, que no s’ha d’estirar més el braç que la màniga i que l’economia està al servei dels objectius esportius i socials de la institució. Som la candidatura que més i millor pot acollir el vot nuñista perquè defensem aquest estil de direcció el Barça com la millor via per remuntar la paupèrrima situació econòmica actual».

Lluís Fernández Alà creu que, com el yin i el yang, la clau és trobar un equilibri entre cruyffisme i nuñisme. «Qui busqui la combinació de les dues coses, ens donarà el vot», defensant «el rigor i seny en la gestió econòmica» de l’expresident amb «la mentalitat guanyadora» de Cruyff.

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

«El nuñisme va prioritzar la gestió econòmica per sobre de qualsevol concepte i va governar el club sota la tensió de ‘si no estàs amb mi, estàs contra mi’. Aquells que se’n poden beneficiar són els que segueixin aquests principis», assevera Víctor Font, que afirma que la seva candidatura està impregnada de l’esperit revolucionari de JC. «El cruyffisme és un Barça guanyador, a l’atac, que renega del victimisme i ens fa sentir guanyadors després de dècades de frustracions. Va ser una revolució guanyadora portada al terreny de joc com la que ‘Sí al futur’ planteja en la gestió del club». Xavi Vilajoana, que enalteix el cruyffisme com «una manera d’entendre el futbol en majúscules amb la pilota com a protagonista absolut i al centre de tot», assegura que no concep «cap isme que ens porti al passat».

«La divisió nuñisme-cruyffisme ja és antiga, s’ha transformat», apunta Agustí Benedito, per a qui la dicotomia és entre laportistes i no laportistes. «Hi ha cruyffistes que no són laportistes, entre els quals m’incloc. No tot el continuisme és nuñisme ni tot el cruyffisme és laportisme». Laporta, que va posar el Barça en mans de Cruyff per aixecar-lo després de la llarga etapa del nuñisme (i el seu epíleg gaspartista), continuarà tenint-lo com a far en cas de tornar a la llotja del Camp Nou. «Ser cruyffista és tenir una actitud guanyadora davant la vida, desacomplexada, valenta, i tenir gust pel bon futbol, que és l’estil genuí de com juga el Barça [...]. Espero haver-ne après prou d’ell, tot i que és insubstituïble, però sempre estarem pensant què hauria fet ell cada vegada que prenguem una decisió».