Les tres torres de Koeman a Valladolid

Ronald Koeman no té problemes per parlar de futbol i explicar en públic les raons (o part d’elles) que l’impulsen a prendre les decisions que pren. Després de defensar les bondats del sistema de joc que va adoptar a l’arribar al Barça i negar que pensés canviar-lo, el va rebutjar. No una vegada (amb el 4-3-3 davant el Llevant, la Reial Societat i el València), sinó dues vegades. El Barça va visitar el Valladolid amb un 3-4-2-1. Si Koeman va trencar el tabú de jugar amb dos migcampistes, una mica inaudit en els últims 15 anys, encara va fer una cosa més insòlita: fer servir tres centrals.

Les voltes de Koeman venen a tomb per la urgència, més que necessitat, de donar estabilitat a l’equip; si no pot ser en el joc, que sigui en els resultats. Al cap i a la fi, el tècnic holandès ha arriscat el seu cap i no pot per perdre’l tan aviat després d’esperar tant temps per asseure’s a la banqueta del Camp Nou.

«L’objectiu era tenir una mica més de seguretat a darrere», va reconèixer Koeman quan va justificar l’alineació dels tres centrals (Mingueza, Araujo i Lenglet) al Nuevo Zorrilla davant un Valladolid en llocs de descens. Koeman, en els seus temps amb el Barça, també jugava amb la defensa de tres, flanquejat al principi per Albert Ferrer i Serna (i després per Nando o Nadal o Sergi Barjuan), dos defenses reactius. Ells no tenien carrilers que els recolzessin com sí que han tingut les tres torres de Valladolid.

Tenir superioritat

Koeman va justificar la col·locació dels tres centrals per tenir superioritat numèrica i poder construir el joc des de darrere amb més facilitat (tres contra dos davanters), però aquest no era el problema capital del Barça. Ho era, en la fase defensiva, els errors individuals en l’execució de determinades accions i la laxitud en les jugades d’estratègia. I ho era, en atac, la falta d’amplitud i profunditat. 

Dest i Alba, al final, van jugar més d’extrems que de laterals. El punt de partida de tots dos era el centre del camp. I allà sí que el Barça va disposar de superioritat numèrica per moure la pilota. Pjanic i De Jong van compartir l’eix, i Messi i Pedri van completar un quadrat per davant. La dotació blaugrana va ajudar en el replegament per evitar contraatacs del Valladolid, que només va disposar d’alguna opció amb el partit ja decidit.

Dest i Alba van ajudar a obrir el camp atraient els seus laterals, amb la qual cosa hi va haver més espai interior per a Messi i Pedri ja que, a més, Braithwaite va atraure l’atenció dels dos centrals. El dispositiu va funcionar millor que mai perquè els exteriors eren en el seu hàbitat natural: un destre a la dreta (Dest) i un esquerrà a l’esquerra (Alba). Quan els jugadors utilitzats tenen l’altra cama dominant (l’esquerrà Griezmann a la dreta, el destre Coutinho a l’esquerra) tendeixen a buscar el centre, amb la qual cosa augmenta la concentració de futbolistes i es redueixen els espais.

Laterals menys exigits

El Barça va continuar disfrutant de com es colava Alba i, excepcionalment, va comptar amb un Dest arribant fins a la línia de fons. Tots dos van estar menys exigits per recuperar la seva posició defensiva. «Jordi i Sergiño han estat més amunt sense fer carreres molt llargues per tornar», va destacar Clément Lenglet elogiant el bon funcionament de l’esquema tàctic.

¿Fins quan? La resposta es veurà el dia 29 davant l’Eibar. «El sistema era diferent del normal», va admetre Koeman com si hagués fet una excepció puntual i per anteposar, alhora, una explicació d’urgència per la suplència de Busquets, Griezmann i Coutinho. 

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

Un dispositiu semblant amb tres defenses darrere va utilitzar l’any passat Quique Setién. Només tres vegades, a tall d’assaig experimental. Davant l’Eivissa a la Copa en el seu segon partit (Sergi Roberto, Lenglet, Junior), el tercer a València, amb la primera derrota (Sergi Roberto, Piqué Umtiti), i per última vegada a Valladolid, amb Sergi Roberto, Piqué i Lenglet.

Més breu va ser amb Ernesto Valverde: només al camp de l’Inter de Milà a la Champions, amb el Barça classificat. Van jugar Todibo, Umtiti i Lenglet.