¿Per què el Barça atrau tants candidats?

El primer que va fer el cap de comunicació quan es va asseure, una vegada firmat el contracte de col·laboració, va ser dir-li al precandidat que, l’endemà, anirien a Santa Eulalia, al passeig de Gràcia 93, a fer-se dos vestits «perquè, per més ‘cool’ que semblis, no pots aparèixer així davant els mitjans».I, sí, hi van anar i es va fer dos vestits a mida. Ja és un altre. O sembla un altre.

Al final d’aquell dinar, algú li va preguntar a un altre precandidat què li havia dit la seva dona quan li va dir que es volia presentar a la presidència del Barça. «Tot està consensuat i, sí, en vam parlar molt; ella és la meva parella, em recolza en tot. Si no surto escollit president, sé que algú estarà content, i sí, la meva dona serà una d’aquestes persones, segur».

Un altre precandidat m’ha assegurat que està convençut que no sortirà elegit, «és materialment impossible», però és una manera de començar la carrera cap a les eleccions d’aquí a quatre anys i aconseguir un lloc, al llarg d’aquests anys, en les tertúlies radiofòniques.

Les raons del repte

Hi ha, per descomptat, qui aprofita aquestes eleccions i les anteriors per dissuadir els amics acabalats que tindran un seient a la llotja, influència, popularitat, tot i que per a això el primer que han de fer és una aportació d’un bon grapat de milers d’euros per a la campanya, que serà tan cara com vulgui ell i, potser, fins i tot li quedin alguns diners, una vegada no aconseguida la presidència, per continuar tirant fins a la següent cita electoral. «M’ho he gastat tot en la campanya», li dirà als ingenus que volien ser directius.

La casuística és immensa, tremenda, fins i tot una mica esperpèntica. Totes les fonts consultades per El Periódico per respondre a la pregunta ¿per què algú aspira a la presidència del Barça? ¿què mou un determinat tipus de persones, de perfil, a voler ser president o directiu del Barça?, donen per descomptat que el primer és el seu amor al club, evidentment, la seva sensació, certa o no, estiguin o no preparats per a aquest repte, que ells sí que poden solucionar els problemes del Barça i, com diuen tots, col·locar la institució «al lloc que es mereix». Però aquestes mateixes fonts també afirmen queel que més els mou és l’ego, la notorietat, aprofitar el ressò que té ser precandidat o candidat per fer-se un nom, projectar el seu èxit (si és que el tenen) i aprofitar la força que té el club.

«És evident i seria el més assenyat, el més lògic», diu un dels sociòlegs més importants d’aquest país, «que, després d’un període de crisi profunda, en una situació de gairebé desesperació de la institució i, com diuen ara, de la indústria del futbol, el més adequat seria crear, consensuar, una candidatura única, que afrontés els duríssims dos anys que ens esperen en tots els àmbits i, després, potser, convocar unes eleccions a la presidència. I no només això no passa, i no només ningú ho intenta, sinó que, de moment, segons llegeixo, anem pel novè precandidat».

Milers de firmes, milions d’euros

La pluja de precandidats, bastant comuna al llarg de les últimes dècades, podria fer que el Barça, com a institució, busqués, en els pròxims anys, alguna manera de reduir la possibilitat no ja de ser candidat, per a la qual cosaes requereixen 2.257 firmes de recolzament de socis i l’obligació, una vegada elegit president, d’avalar 118 milions d’euros (el 15% del pressupost del club) amb el teu propi patrimoni o el de la teva junta, sinó, fins i tot, posar alguna condició per poder presentar-te com a precandidat. El que estimen algunes ments del club és exigir almenys un centenar de firmes per poder anunciar que ets precandidat.

Una cosa resulta evident, per sortir als diaris, només fa falta dir que t’hi presentes, llogar un local durant unes hores, fer un eslògan i ja ets precandidat, et busquen, parles, apareixes per tot arreu i comences a fer-te un nom, si és que no el tenies. «No ens enganyem», afirma un expert que ha participat, activament, en més de cinc campanyes electorals en les últimes dècades, «això del Barça és una bogeria i el ressò és d’unes dimensions il·lògiques. Tant, que et pots trobar persones, comSandro Rosell, per exemple, que des que tenia 18 anys volia ser president, no volia ser Cruyff, ni Kubala, ni Messi, ¡volia ser president!, o persones com Bartomeu, que no volia ser president, que es penedeix d’haver sigut president, però que va creure que li tocava ser president per no defraudar el seu amic o deixar el club en mans d’altres».

Tots tenen una cosa clara i demostrada al llarg de la història del club: mai cap membre de les 300 famílies que, diuen, controlen Catalunya s’ha sentit temptat d’aspirar a la presidència del Barça. I menys ara, que a la dificultat econòmica, a la pandèmia, a la baixada d’interès del futbol i a l’assetjament mediàtic que pateix el president s’hi afegeix una enorme politització del càrrec, ja que el club és l’únic reducte que li falta per conquistar al procés.

¿On és la gent important?

«El Barça és el lloc ideal per a aquells que volen obtenir un reconeixement públic que no tenen en el seu àmbit professional, empresarial i, de vegades, fins i tot personal, i també per a aquells que volen exercir el poder a nivell públic, desitjosos que se’ls vegi manar»,assenyala un dels executius del Barça, que fa anys, anys, que són a la casa. «I, en aquest sentit, és evident que aquells representants de la denominada societat civil catalana que tenen èxit i poder, ja estan prou reconeguts per la societat i no tenen cap necessitat d’arriscar-se en un ambient que no coneixen, en un escenari excessivament públic, amb uns mitjans que no controlen i en un ambient que ho tolera tot, fins i tot l’amenaça als fills del president, com li va passat recentment a ‘Barto’.S’ha de ser molt babu per posar en risc tot l’aconseguit a nivell personal, familiar i empresarial per ser, simplement, president del Barça».

«És evident, ¡és clar que sí!, que darrere de tots els precandidats que hi ha hagut en la llarga història del Barça hi ha bones intencions i un enorme carinyo al club. Fins i tot, per descomptat, la sensació que eren els salvadors», diu un dels vicepresidents més importants de les últimes dècades. «Però també és evident que el 90% d’ells han buscat rellevància social al presentar-se a la candidatura, aconseguir el reconeixement que no tenien,confonent, de forma alarmant i molt preocupant, popularitat amb prestigi. Pot ser que ser president o directiu del Barça t’atorgui popularitat, però és evident que no et dona prestigi».

«Es poden comptar amb els dits d’una mà i en sobren un munt els presidents que, quan han deixat el Barça, han tingut més bona imatge que quan hi van entrar. Això és una trituradora, una cadira elèctrica, pel que és el club, el futbol i la capacitat que tenen els mitjans no només de qüestionar-t’ho tot, cosa a què no s’atreveixen en altres àmbits de la vida, sinó destrossar-te sense més ni més», insisteix l’executiu culer. «Ja no parlem del que suposa familiarment un repte d’aquest abast.És evident que ficar-te aquí dins pot acabar amb el teu matrimoni, quan no amb la teva empresa, ja que el problema més gran dels directius i, fins i tot, dels presidents, és que es pensen que en saben i volen opinar de tot, sense deixar treballar els professionals, els executius, ‘perquè aquí mano jo, que soc qui arrisca el seu patrimoni a l’avalar’, et diuen».

En ajuda de l’amic

«Jo, després de moltes campanyes, he arribat a la conclusió que els precandidats no només no tenen al seu costat un familiar, un soci, un autèntic amic, fins i tot una dona o fills que els obrin els ulls i li diguin ¡però on vas!, sinó que, a sobre, tenen molta gent al seu voltant que els diu ‘va, tu seràs el millor president de la història’. I es llança a l’abisme. O a la notorietat, popularitat, però no prestigi, en efecte», afirma l’organitzador de més d’una campanya electoral blaugrana.

«Ho he de confessar: em vaig ficar en això perquè m’ho va demanar el meu amic de l’ànima, però és la pitjor decisió que he pres en la meva vida. I sí,el dia que vaig abandonar el club va ser un dels cinc dies més feliços de la meva vida i de la vida de la meva dona i els meus dos fills, tots bojos pel Barça, menys jo», comenta un vicepresident de fa ja molts anys. «Ningú es pot imaginar el caos que és això, de veritat, i, sobretot, la voràgine que significa el dia a dia i, per descomptat, viure envoltat de directius que es pensen que en saben i no en tenen ni idea. I, a sobre, no confien, ni contracten, bons executius que portin la gestió del club. Tu, saps de les teves coses, saps el que saps, i la teva missió en el Barça és envoltar-te dels millors professionals de cada sector. I punt. Actuar com un consell d’administració. Però no, aquí es tracta de voler demostrar que ets el que més sap de tot. I que manes, que tens poder».

El secret del ric Branson

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

«I una altra dada, sisplau», afirma aquest exvicepresident, «no oblidem, a l’hora de lluitar per ser president i/o directiu, cosa que podríem anomenar l’eròtica de viatjar amb l’equip, de conèixer Messi, de relacionar-te amb qui, sovint, són els teus ídols, ja que això mola un munt entre aquest grup d’amics que t’han empès a presentar-t’hi».

I al final sempre et pots acollir al consell que et dona algú tan popular, famós i ric com Richard Branson:«Si algú t’ofereix una oportunitat increïble, però tu et veus incapaç d’afrontar-la, de fer aquesta tasca, digues que sí, després ja aprendràs a fer-ho».