El Barça punxa

El Barça va punxar quan menys ho podia fer. Va punxar amb un partit insípid en què es va deixar entabanar pel Getafe, un equip que fa de la defensa (i de l’agressivitat portada al límit, permesa sempre pel col·legiat) tot un art. Però no serveix l’excusa arbitral per a un joc blaugrana tan pobre, sense recursos ni alternatives. Tan pobre que amb prou feines va tenir l’opció d’enganxar-se al partit ni estimular-se amb la derrota del Madrid a casa davant el Cadis.

Ni això va impulsar el Barça, que se’l va veure apàtic, incapaç d’aferrar-se a la llum que irradiava Pedri. Arriba el clàssic i els grans tenen problemes. ¿Griezmann? Va jugar on volia. ¿Què va fer? El de sempre. O sigui, res. S’anava consumint com tot l’equip, mentre Koeman que va començar el partit amb el seu tradicional 4-2-3-1 va acabar amb un sistema indefinit, omplint l’equip de davanters.

Koeman va prendre decisions i va agitar el Barça a Getafe. Més del que es podia imaginar perquè va remoure tot l’atac per donar descans a Coutinho i Ansu Fati. No només això. També va complaure Griezmann, entossudit com estava el francès a jugar al mig de la davantera. Aquí el va posar el tècnic. Però la resposta que va obtenir de l’exjugador de l’Atlètic carrega de raons Koeman. Ni rastre del Griezmann de França. Era, altre cop, el Griezmann de fa gairebé un any i mig. Instal·lat a la punta del 4-2-3-1 no va tenir cap pes en el joc de l’equip. Va tornar a ser invisible. I l’equip ho va notar davant un Getafe rocós, que va convertir, com sempre, el Coliseum en una trampa.

Només Pedri

Al Barça li va costar trobar la clau. No hi havia manera d’entrar dins el partit, però va aparèixer un nen, de tot just 17 anys, per il·luminar la nit al sud de Madrid. Pura màgia. Allà enmig, en la posició de mitja punta, on no hi ha espai ni temps, aquest nen canari va semblar que estava jugant al bar del seu pare. Pura fantasia. Absoluta personalitat. Un escàndol, el que va firmar Pedri va ser una lliçó. Una lliçó d’astúcia en la passada. Una lliçó de creativitat. Una lliçó, sobretot, de caràcter. Sempre va demanar la pilota. I sempre la va millorar.

Sense trepitjar l’àrea

En aquesta posició jugaven no fa tant Paulinho i Arturo Vidal. Ara pertanyia a Coutinho, per molt que Griezmann demanés des de Croàcia que Koeman li cedís un lloc tan privilegiat. Però el francès no va imaginar que apareixeria Pedri per aixecar la veu amb la pilota cosida a la bota, fent girs messiànics, que evocaven fins i tot la ruleta de Xavi, atraient tots els focus cap a ell.

No tenia, a més, una nit fàcil com va demostrar una desmesurada entrada de Cabaco que no només el va trepitjar sinó que li va clavar un cop de colze. Tot en una mateixa acció. Però Pedri no es va esporuguir. Més aviat, al contrari. La va tornar a demanar. Mentrestant, Dembélé la va tornar a perdre, enemistat com està el francès amb la pilota. I amb el regat. És com si la pilota, cansada d’Ousmane, se’n divorciés per sempre. 

El Barça, a més, amb prou feines va trepitjar l’àrea en la primera meitat. Només tres vegades. I una va ser el xut de Messi que va rebutjar el pal dret de Soria, el porter del Getafe, després d’una d’interessant internada de Dest pel flanc esquerre. Amb la genialitat prèvia, això sí, de Pedri. Perquè els altres corren. Ell, no. Ell flueix, com si fos un holograma d’Iniesta. Andrés dormia al Japó sense saber que a Getafe un nen humil i treballador com ell estava honrant el futbol. ¿Com? Jugant a futbol com els àngels.

La trampa de Bordalás

Notícies relacionades

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

Solen ser partits aspres, desagradables i molestos. Així va passar ahir. El Getafe es defensava amb criteri, mentre aprofitava qualsevol acció a pilota parada per rondar l’àrea de Neto, que només va tenir una intervenció encertada. Fins que De Jong va cometre un error innecessari amb el seu penal sobre Djené, que li va donar la porta que esperava el pacient equip de Bordalás. Mata no va fallar des dels onze metres i al Barça se li va girar feina, fent que Koeman treiés tots els davanters. Però res.

Tres quarts del mateix. Gris i trist Barça, ofegat per la trampa de Bordalás, incapaç de trobar resposta solvent a tant problema. I arriba al clàssic amb una derrota. Com el Madrid.