Declivi vergonyós

En el silenci de l’Estadi Da Luz, el Barça tal com el coneixem es va apaivagar per sempre. L’anunciada decadència es va confirmar davant aquesta tuneladora imparable que va demostrar ser el Bayern de Munic. L’arrogància alemanya dels dies previs es va evidenciar justificada. Els blaugrana s’han convertit en un equip decrèpit i múscul de mantega, incapaç de mesurar-se ni de puntetes davant la potència i l’altura bavaresa. El seu comiat primerenc de la Champions, a les primeres de canvi, amb una derrota inapel·lable (2-8), no per previsible va resultar menys amarg. Mai abans s’havia vist una cosa així. Ni en els pitjors malsons. La ferida causada per la brutal golejada exigeix decisions dràstiques com mai.

És hora de cantar els salms d’un cicle gloriós que arriba al final. És hora d’encarar canvis radicals, que segurament passaran per agitar de nou la banqueta, perquè és la mesura més evident en l’esportiu i la més econòmica en el context de la pandèmia. En els pròxims dies tornarem a parlar de Pochettino o García Pimienta. Difícilment pot continuar Quique Setién, contractat com un valent cruyffista i que serà rellevat com un entrenador sobrepassat i caduc.

Setién va dissenyar el partit de la seva vida amb el realisme de les circumstàncies. No va fantasiejar amb atropellar el Bayern. Com estava cantat, va prescindir del posat pansit de Griezmann i es va agafar a la substància que sovint aporta Arturo Vidal. Curiosament, un onze molt semblant al que va sucumbir amb tot l’estrèpit sabut a Anfield la temporada passada. Un equip envellit que ha perdut aquell vigor juvenil que el va fer temible. Abans es passejava per Europa com un llop; ara és un be. Des de fa massa campanyes ja.

Quatre gols en mitja hora

Els futbolistes del Bayern es van assemblar a avions platejats travessant la defensa líquida del Barça. A la mitja hora ja havien bombardejat amb quatre gols i des d’aquell moment només es podia esperar que la vergonya no fos excessiva. Poc va durar aquella apel·lació a silenciar la prepotència bavaresa. Es va témer per moments que el ridícul de Liverpool quedés empetitit. A això es va arribar. A demanar una clemència que no va arribar. Insuportable.

Ja no n’hi ha prou amb parlar d’orgull, que els jugadors no en van tenir. Això és reduccionisme. Va ser una descomposició per incapacitat, per inferioritat tàctica, per aixafament físic i també per una intolerable deixadesa dels futbolistes. Davant els gegants, com els del Bayern, el Barça sembla una classe infantil. Rarament un ocàs s’ha pogut retransmetre de forma tan crua. Una destrucció a ‘prime time’.

És la tercera humiliació seguida a Europa. I aquesta és la pitjor, per difícil que sembli. Això parla malament de molts estaments del club, començant per aquells que han perfilat una plantilla en què s’han invertit milions i milions en renovar-la durant exercicis de forma fútil. Han passat secretaris tècnics, tots amb el seu colossal error, i es mantenen unes quantes vaques sagrades i un president plenipotenciari, amb l’última paraula en tots aquests fitxatges fallits.

Estrèpit organitzatiu

La suplència de Griezmann evidencia aquest estrèpit organitzatiu. Uns altres 135 milions gastats per no variar gens el destí vergonyant de Roma i Anfield. Setién, que va exposar al francès en la segona part, no el va asseure per donar protagonisme a Riqui Puig o Ansu Fati. Ni a rejovenir s’ha atrevit el càntabre en la recta final de la seva angoixa, lligat de mans per les inèrcies d’estrelles que per dignitat haurien de posar el seu lloc a la plantilla a disposició de la directiva.

Notícies relacionades

Gerard Piqué: «Vergonya és la paraula»

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Ni tan sols els infal·libles van ajudar a dignificar aquest final de cicle. Ter Stegen, el dia que més necessitava elevar-se, va jugar amb el cos flàccid i insegur com mai; Leo Messi va començar amb efervescència i es va acabar esllanguint al compàs abatut dels seus companys de caseta. Els blaugrana tenen cames curtes. Encara poden corren al principi, i van tenir de fet 10 minuts abans del ruixat en què van semblar creure’s alguna cosa (Suárez, Busquets i Messi van poder marcar), però quan els alemanys van prémer el botó vermell, van quedar escanyats, sense irrigació sanguínia a cap part de l’equip.

Cada gol encaixat va tenir el seu pare i la seva mare (particularment calamitosa va resultar l’actuació de Semedo). Gols brillants, combinatoris, de bonica execució, de Muller (per doble partida), de Perisic, de Gnabry, de Kimmich, de Lewandowski i fins i tot de Coutinho dues vegades. Però la mida de la debacle obliga a mirar fixament cap a la presidència. ¿Cap a on porta aquest equip? Coses transcendentals han de passar en els pròxims dies. Aquesta vergonya de Lisboa hi obliga. El Barça no mereix això.