75è aniversari de la 'Lliga de Samitier'

Mentre Europa prodiga les commemoracions pel 75è aniversari del final de la segona guerra mundial al Vell Continent, el Barça també celebra una efemèride que, tapada per l’omnipresent coronavirus i l’absència de futbol, pot passar desapercebuda, tot i que no ho mereixi.

El dia 13 de maig de 1945, en la penúltima jornada del campionat, una victòria sobrada per 5-2 a Les Corts davant de l’Athletic bilbaí va procurar al club blaugrana el primer títol de lliga de la postguerra, la segona Lliga en el còmput històric, 16 anys després de vèncer en l’estrena de la competició.

Un personatge únic

Aquesta fita arribaria amb un destacat nom propi, el de Josep Samitier, el mite com a jugador dels anys 20, que va tornar ja quarantí a casa seva per dirigir la plantilla des de la banqueta. Sami continua sent, malgrat el temps transcorregut, un personatge únic en la centenària història del Barça.

Ningú ha aconseguit repetir la seva particular ‘triple corona’. Va ser un mite com a futbolista, considerat entre els millors de la seva generació a Europa, va reaparèixer amb èxit reconvertit en entrenador i acabaria sent un director tècnic d’extraordinari rendiment durant un llarg període, artífex de fitxatges tan enlluernadors i encertats com Kubala, Villaverde, Eulogio Martínez i Evaristo, per citar només un pòquer d’indiscutibles.

Aquella Lliga del 45 també va confirmar que el Barcelona deixava enrere, per fi, els sotsobres amb què va iniciar el llarg periple franquista. Havia guanyat ja la Copa del 43, tot i que aquest mateix curs va haver de bregar amb el descens, quan va vèncer en la promoció el Múrcia (5-1) amb quatre gols de Mariano Martín. El president Josep Vendrell va tenir l’encert de comptar amb Samitier com a nou entrenador i el Mag va fer immediat honor a la seva fama.

Dotat amb un prodigiós do de gents i una personalitat devastadora, Sami va introduir la psicologia al vestidor i va aplicar aquí els avenços tàctics que ja s’havien imposat en altres països, com la cèlebre tàctica del WM, consistent a situar un central en la defensa –fins aleshores de dos homes– i retardar un interior, almenys, en ajuda del centre del camp.

Aquell Barça no era encara el de les Cinc Copes, imbatible en l’arrencada dels 50, però ja comptava amb excel·lents jugadors. Per començar, tot un líder en atac com César Rodríguez, el davanter que procurava els gols que ja no podia marcar el lesionat Martín.

Al centre del camp bregaven dos germans, els Gonzalvo, que durant anys van ser favorits de l’afició. Per a l’organització del joc comptava amb un Josep Escolà en plenitud. N’hi ha prou amb dir que a aquest jugador del planter de Sants se’l coneixia amb l’exacte sobrenom del Catedràtic.

Sota pals, una altra garantia il·lustre com Juan Velasco, el rendiment del qual mai va ser justament valorat. I una àmplia comparsa de noms molt familiars i estimats pels seus contemporanis: Curta, Elías, Benito, els extrems Bravo i Valle i encara, Josep Raich, un altre preferit del públic que espremia ja les últimes gotes de la seva carrera.

‘Maneta’ al Madrid

Aquella Lliga es va caracteritzar per un esprint final formidable, ple d’emocions. Per primera vegada apareixia el Madrid com a seriós candidat al títol i l’Oviedo, la bèstia negra de llavors, va clavar una pallissa als blaugrana que va servir de revulsiu.

Dels últims 12 partits de lliga, els homes de Samitier en van guanyar 10 i amb prou feines van empatar-ne dos. I els culers van començar a creure en el miracle quan Les Corts va servir com a escenari, el 25 de març, per a la maneta més injustament oblidada en la relació de marcadors simbòlics contra el Madrid.

Aquella tarda, César (2), Bravo, Escolà i Gonzalvo III van acabar amb la resistència blanca en una pletòrica actuació. Quedaven tot just cinc jornades per a la conclusió i el Barça només cediria ja un punt en la següent data i empataria a Sarrià davant de l’etern rival ciutadà.

Després de vèncer al difícil feu del València, quedava com a últim tràmit cap a la glòria liquidar els ‘lleons’ aquell 13 de maig del 45. I ho van aconseguir amb un inapel·lable 5-2. Per molt que marquessin dos mites com Zarra i Gaínza, poc van poder davant dels dos d’Escolà   i els gols, de nou, de César, Bravo i Gonzalvo III.

Samitier certificava així el seu èxit com a tècnic novell aplicant la seva enorme experiència personal i utilitzant nous recursos de mentalització col·lectiva. Tan murri era el personatge que duraria només un any més al càrrec. En la temporada següent, un empat en l’últim partit davant del Sevilla, a la fi campió, que li negaria reeditar el campionat de Lliga, el va convèncer que a la secretaria tècnica es vivia molt més tranquil.

I també triomfaria en el seu tercer ‘càrrec’, una cosa que ningú més ha aconseguit als annals del FC Barcelona. Com a màxim, i els seus noms encara segueixen frescos en la memòria col·lectiva, uns quants ho han fet en qualitat de jugador rellevant i entrenador triomfal. Ningú el va atrapar així mateix mentre fitxava des del despatx, com va ser el cas únic de Sami, el factòtum d’aquell retrobament amb la glòria mentre Europa tancava la seva conflagració i Espanya encara vivia en plena postguerra.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Per cert, aquella temporada de la segona Lliga va tenir un colofó espectacular. El 2 de juny va ser inaugurada la nova tribuna de Les Corts, un prodigi d’enginyeria que no requeria cap pilar per ser sostinguda i procurava així una visió nítida del terreny de joc.

L’espectacular novetat amb forma de sortint va ser creada per l’enginyer Eugenio Torroja i l’arquitecte José María Sagnier. Dues anècdotes de tancament: Torroja era avi d’Ana, la famosa cantant del grup Mecano i la vella tribuna de Les Corts va ser venuda al Gimnàstic de Tarragona, que la va muntar al seu vell camp de l’avinguda de Catalunya fins a la seva demolició el 1972.