Eder Sarabia: neix un ídol

L’efusivitat amb què Lionel Messi va celebrar el gol de penal va ser molt eloqüent. Molt reveladora de les penúries que sent l’equip –penúries de falta d’efectius i de joc–, o potser es tracti de «la debilitat del club», en paraules de Gerard Piqué. De penal i gràcies es deia abans (ara també es pot dir) de les victòries com aquesta davant de la Reial (1-0). Gràcies al VAR és la moderna composició per il·lustrar l’esquinçador crit de Messi.

L’astre viu una època que mai havia conegut. Només ha disfrutat de la bonança, segurament perquè ell ha col·laborat molt en l’opulència dels últims 15 anys comptant copes i trofeus sense parar. De cop, Messi ha descobert el vell Barça. Aquell que patia per guanyar. Aquell que provava de resistir a la base del volcànic Camp Nou. Aquell que contemplava com una tradició la mocadorada o la xiulada a l’equip o a la llotja.

Sarabia, sí, Bartomeu, no

Mai va ser un Barça al qual se li ocorregués corejar el nom del segon entrenador. Ni el de Charly Rexach, potser el més cèlebre i entranyable. Per conegut, per carismàtic i per històric. I per acompanyar Cruyff. Es va corejar el de Tito Vilanova, però per altres raons més dramàtiques: la malaltia que li va costar la vida. 

Fins aquest punt ha arribat el Barça de Bartomeu, que va escoltar per segona vegada consecutiva de la seva parròquia insistents peticions perquè dimiteixi.

«Eder Sarabia», va cantar la grada d’animació en el primer temps, expressant molt clarament com hi havia interprat l’afició, segurament la més expressiva, el comportament de l’ajudant de Quique Setién al Bernabéu: es va identificar amb ell. El culer el va veure com un dels seus: agitant-se dels nervis, maleint els errors dels propis, vivint passionalment el Clàssic.

I el va adoptar.

«És normal que el segon entrenador, en la intensitat del Bernabéu, es manifesti així, a nosaltres ens agrada que ho visqui així. Al vestuari va demanar perdó, però no feia falta; si era per la imatge cap a fora del club era comprensible». Gerard Piqué

Un seguidor culer més qualificat i formal va avalar l’actitud de Sarabia. Va sortir Piqué, sense necessitat de fer-ho, a defensar el tècnic. No només això. El va aplaudir. «És normal que el segon entrenador, en la intensitat del Bernabéu, es manifesti així», va dir el central, «a nosaltres ens agrada que ho visqui així», va repetir, com si hagués trobat a faltar d’anteriors segons una personalitat tan expressiva i un verb tan loquaç (i groller). «Al vestuari va demanar perdó, però per nosaltres no feia falta; si era per la imatge cap a fora del club era comprensible». 

Triomf merescut

Setién va demanar disculpes a EL PERIÓDICO en nom d’Eder Sarabia, assumint com a propi l’error del seu ajudant per la mala imatge transmesa pel cos tècnic i, per extensió, el Barça. Ho va repetir a l’endemà a la ciutat esportiva.

«La Reial va guanyar 2-4 al Bernabéu. Té futbolistes tècnics i joves. Molts podrien jugar al Barcelona». Quique Setién 

Assegut a la sala de premsa del Camp Nou, només va tenir paraules per a l’escàs triomf. «Merescut». Que el penal hagués passat desapercebut fins que va ser detectat per Melero López, l’assistent del VAR, no restava ni un gram del valor. «La Reial va guanyar 2-4 al Bernabéu», va recordar, al mig d’un seguit d’elogis pel joc tan «tranquil» que va desplegar després de classificar-se per a la final de Copa. «Té futbolistes joves i tècnics. Molts podrien jugar al Barcelona», va destacar. 

«La meva essència no canviarà. Continuo vivint el futbol intensament. És veritat que hem de donar exemple davant de molta gent i els nens i cal cuidar certes coses». Eder Sarabia 

Viure el futbol

Sarabia va desaprofitar l’oportunitat de representar un acte de contrició als micròfons de Vamos abans del partit, en el retrobament amb l’afició després de les decepcions de Nàpols i Madrid.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

«La meva essència no canviarà», va exposar Sarabia, que només va admetre que la seva actuació va ser qualsevol cosa menys modèlica: «És veritat que hem de donar exemple davant de molta gent i els nens i cal cuidar certes coses». Ell no les va cuidar, i només va lamentar les formes, però no el fons de la seva eixuta gesticulació.

«Continuo vivint el futbol intensament, estic orgullós de ser com soc i continuarem treballant cap endavant», va afegir en un missatge que els culers li van comprar. Els de la grada i els del vestuari.