Abidal, a la corda fluixa

Quan el 12 de gener Luis Suárez va passar pel quiròfan i la seva baixa prevista de quatre setmanes es va convertir en una absència de quatre mesos que obligava a estudiar la incorporació d’un reforç per a la davantera al mercat d’hivern, la frase que més es repetia des de les oficines del club als qui preguntaven pels plans de la direcció esportiva era «Abidal té els deures fets». Aquesta era la versió oficial: la secretaria tècnica disposava d’una llista de davanters (es va parlar fins i tot d’una desena) que encaixaven en el perfil desitjat si finalment el Barça s’animava a abordar l’operació. Però abans de prendre aquesta decisió, s’advertia, calia consultar el nou tècnic.

Quique Setién va firmar el contracte el 14 de gener. Aleshores, el club ja havia tancat la cessió de Carles Aleñà al Betis, així que allà l’entrenador càntabre no va tenir ni art ni part. També en aquells dies es treballava en la cessió de Jean Clair Todibo al Schalke 04, amb una opció de compra de 25 milions, una operació esportivament més dubtosa per tal com deixava una plantilla amb només tres centrals en mans d’un tècnic que, a diferència de Valverde, sí que utilitza la defensa de tres centrals.

Pel que fa al davanter, Setién, amb la prudència que li requeria la seva condició de nouvingut, es va pronunciar a favor de buscar un reforç. I ho va fer no només en privat, en les reunions amb els responsables de l’àrea esportiva, sinó també en públic. «Seria interessant que pogués venir un jugador», va declarar a la premsa abans del duel coper amb el Leganés. Llavors ja sabia que Carles Pérez tenia les maletes fetes per anar-se’n a la Roma (una altra cessió, aquesta amb opció de compra obligatòria per 11 milions), un exili que es va decidir, de nou, als despatxos. «A mi em van preguntar la meva opinió i jo la vaig donar», es va limitar a comentar l’entrenador.

Rodrigo, única opció

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Arribats a aquest punt, aquells «deures» d’Abidal se’ls havia menjat el gos. Després de descartar, per unes o altres raons, jugadors amb bon cartell que van acabar sent fitxats per altres clubs a preus competitius (Haaland al Dortmund per 21 milions, Dani Olmo al Leipzig per 30 milions...), i mentre un munt d’agents utilitzaven a la premsa per airejar el suposat interès del Barça en els seus representats (Tadic, William José, Ben Yedder, Fernando Llorente, Aubameyang, Willian...), tots els esforços de la secretaria tècnica es van orientar a aconseguir la incorporació de Rodrigo, en una operació que ni generava consens en el club ni resultava econòmicament viable.

No hi va haver cap més projecte esportiu que intentar fitxar el davanter del València, i ni així. El fracàs de la gestió deixa molt assenyalat Abidal, que ja va aparèixer a la comprometedora foto d’un altre gran fiasco: el del viatge a Doha per convèncer, sense èxit, Xavi Hernández d’acceptar la banqueta. Defenestrats en els últims mesos el vicepresident esportiu (Jordi Mestre), el mànager general (Pep Segura) i l’entrenador (Ernesto Valverde), el secretari tècnic ara apareix com el primer a la llista de fusibles del president Bartomeu. S’acosten dies agitats a l’àrea esportiva blaugrana.