El rei de Copes abdica en una altra nit amarga

Com aquesta última copa que un accepta per les raons equivocades i que acaba passant una factura que el cos no està en condicions de pagar. Així de malament li va provar al FC Barcelona la final del Benito Villamarín, una festa a la qual l’equip blaugrana, amb la moral encara pels terres després de l’eliminació europea, va acudir gairebé sense ganes, per pur compromís. Malgrat patir un cúmul d’adversitats al llarg de la vetllada, l’amor propi va sostenir el Barça dret gairebé fins al final, però no va poder evitar que acabés amb la pitrera tacada, agafant la tassa del vàter amb les dues mans i anticipant la ressaca de l’endemà. Va guanyar el València 2-1. Un desastre de nit, vaja.

És clar que les invitacions havien sigut cursades abans de la catàstrofe d’Anfield, quan tot era harmonia i felicitat al Camp Nou i el xampany desbordava les copes per brindar per l’enfonsament del Reial Madrid. Tres mesos després, arribada l’hora del ball,una boira havia descendit sobre els cors barcelonistes, i ni tan sols la possibilitat d’aixecar un nou trofeu i reeditar el doblet semblava fer que els jugadors d’Ernesto Valverde trobessin una motivació per buscar a l’armari de la roba un vestit de gala que els permetés, almenys, mantenir les aparences davant la resta dels convidats.

"Molt pitjor"

“No guanyar aquesta final ens deixaria molt pitjor de com estem ara”, havia advertit en la vigília Leo Messi, que va reconèixer que l’equip no s’havia recuperat encara del “duríssim” cop de l’eliminació europea. Costa imaginar com és possible estar “molt pitjor” després d’assistir a l’insòlit exercici de mortificació pública que va protagonitzar el capità, el discurs del qual, lluny de tenir l’efecte motivador que se li suposava,va sumir al barcelonisme en un estat de profunda melanconia. Les paraules del 10 van deixar clar que per a la plantilla blaugrana la Copa del Rei s’havia convertit més en una obligació que en un premi il·lusionant. Mal preàmbul.  

Tampoc és que les últimes actuacions del Barça convidessin a l’optimisme. Abans del partit de lliga davant l’Eibar, Valverde va anunciar que aquell dia sortirien al camp “més o menys” els mateixos jugadors que a la final de Copa. Es tractava, va venir a dir, de fer un assaig general. Però la posada en escena del Barça a Ipurua va resultar més aviat mediocre, sense control ni jerarquia, redimida només a mitges per dos cops de geni del de sempre, de manera que el cos tècnic va considerar convenient introduir modificacions en el repartiment. Sense més efecte que canviar la potència sense control d’Arturo Vidal per la lentitud acadèmica d’un Arthur en fase de recuperació i les ganes de Malcom pel ‘futbol-saudade’ de Coutinho.  

El València, al contrari, era la motivació feta equip. Davant l’oportunitat d’aixecar el seu primer títol en 11 anys i culminar els festejos del centenari amb una traca de categoria, els homes de Marcelino García Toral van sortir plenament convençuts de què era el que havien de fer per deixar fora de combat el campió i emportar-se la copa al Túria: aguantar ben proveïts enrere i esperar l’oportunitat d’atacar la fràgil (i mal posicionada) defensa barcelonista amb un directe fulminant. Un pla tan poc subtil com posar David Bisbal a cantar un popurri dels seus èxits just abans del partit, cosa que va fer entre els xiulets de les dues aficions, poc sensibles a l’encant melòdic de l’ídol d’Almeria.     

La possessió

El replegament valencianista va permetre que el primer quart d’hora del Barça fos un exercici de possessió abusiva com no es veia des dels dies de ‘L’exorcista’.Els de Valverde es van apropiar de la pilota i no van deixar els rivals ni acostar-s’hi a olorar-la, però tot i així van ser incapaços de crear una sola ocasió de gol. Ja ho advertia Clint Eastwood en ‘El bo, el lleig i el dolent’: el món es divideix entre els que porten el revòlver carregat i els que caven. I el València sí que portava el revòlver carregat: el primer tret el va haver de treure Piqué en la línia de gol. El segon i el tercer van anar a la xarxa. Als blaugranes els va tocar cavar.

Ho van fer, i amb encomiable afany, en la segona meitat, en la qual l’equip, ja amb Vidal i Malcom sobre la gespa, es va veure empès cap a dalt pels crits d’alè d’una afició que va respondre a l’adversitat de forma exemplar. Res s’ha de retreure a aquesta afició, que, a falta d’una cosa millor, s’està acostumant a celebrar les faltes a 10 metres de l’àrea rival com si fossin gols. El premi a tanta entrega va arribar en el minut 72 amb el gol de Messi, que va servir per posar-li vertigen i excitació a un últim tram del partit tan febril com frustrant.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Al final, el rei de Copes va acabar clavant el genoll i entregant la corona. No hi haurà, doncs, doblet que serveixi per alleujar la ferida d’Anfield i limitar l’abast de les reformes necessàries per afrontar la pròxima temporada amb un projecte il·lusionant. El títol de Lliga, important com és, sembla quedar lluny, i el del futbol és un món en què les percepcions compten de vegades més que els fets.

El llit ja es comença a moure. La ressaca serà dura.