10 d’ag 2020

Anar al contingut

RETRETS A COUTINHO

Trista tarda de xiulets per al Barça després de la desfeta d'Anfield

El públic no va deixar de xiular el brasiler cada vegada que tocava la pilota i també va tenir retrets per a Busquets en la victòria sobre el Getafe (2-0)

Marcos López

Soccer Football - La Liga Santander - FC Barcelona v Getafe - Camp Nou, Barcelona, Spain - May 12, 2019 Barcelona’s Philippe Coutinho is substituted after sustaining an injury REUTERS/Susana Vera

Soccer Football - La Liga Santander - FC Barcelona v Getafe - Camp Nou, Barcelona, Spain - May 12, 2019 Barcelona’s Philippe Coutinho is substituted after sustaining an injury REUTERS/Susana Vera / SUSANA VERA (REUTERS)

No estava ple. Ni de bon tros. Però el Camp Nou, que havia festejat no feia ni dues setmanes el títol de Lliga, no oblida ni perdona la terrible caiguda europea a Anfield. Es va convertir en una gegantina sala de judicis on qualsevol gest permetia extreure conclusions gairebé definitives. Un estadi capaç de devorar fins i tot un dels seus fills, com va revelar amb els seus xiulets a Sergio Busquets quan va tenir la cinquena pèrdua de pilota en la primera meitat.

Abans, el tribunal ja havia dictat una sentència que no admet cap apel·lació quan es va recitar el nom de Coutinho per la megafonia del Camp Nou. I això que el so estava molt més fort que de costum. Ni així es va deslliurar el brasiler de rebre el veredicte de culpable. El Barça va guanyar el Getafe amb gols d’Arturo Vidal i autogol amb la col·laboració de Messi. Ni el va celebrar. ¡Per a què! No tenia cap sentit festejar-lo.

Judici permanent

Després de marcar, i després d’una acció a pilota aturada (falta treta per Messi, pentinada per Piqué), Arturo Vidal va aplaudir el públic. I el públic el va aplaudir a ell demostrant que ell no és al centre de la crítica, com sí que hi és Coutinho. És culpable de no haver-se integrat en el joc del Barça. Culpable, encara que no sigui el responsable, de ser el fitxatge més car de la història del club (160 milions va pagar fa any i mig al Liverpool). Culpable, això sí, de no aparèixer a Anfield i, per descomptat, de desafiar l’afició (ell deia que es referia a un sector de la crítica) tocant-se les orelles després de marcar un gol.

El tribunal del Camp Nou va dictaminar que Coutinho era un dels grans culpables de la crisi de l’equip

La tarda va ser, en realitat, un inacabable judici públic. Ja des de la megafonia i després quan el Getafe, en un acte protocol·lari, li va fer el passadís al Barça campió de Lliga. Llavors, l’afició va iniciar la seva tanda de xiulets. En aquell moment no hi havia un destinatari concret. Va tardar poc a conèixer-se.

Tot just rodar la pilota, es va saber que era per a Coutinho perquè quan la pilota li va arribar als peus va quedar molt clara. Va durar més de 20 minuts. Després va sentir alguns aplaudiments, mentre Busi descobria un escenari inesperat a la seva pròpia casa. Sí, sí que va passar. No, no ho va somiar, el segon capità blaugrana. Havia perdut quatre pilotes, alguna perillosa, i el Camp Nou va focalitzar el seu enuig en el centrecampista que va descobrir Guardiola fa més d’una dècada.


Mig estadi sol


Però Busquets seguia a la seva, demanant la pilota quan més cremava. Encara que el primer missatge que va donar l’afició blaugrana, que trontolla (aquesta va ser l’expressió de Valverde) per l’incomprensible 4-0 del Liverpool, va ser no acudir a l’estadi. Va viure el Camp Nou, que va rebre 57.088 espectadors, la tercera pitjor entrada a la Lliga de la temporada després de la de l’Alabès i el Leganés.

Per començar el nou projecte, no se sap si amb el Txingurri o no (ell diu que té forces i el recolzament del president), queda el desengany de l’afició, que no està disposada a tolerar més desastres a la Champions. Roma i Liverpool no són ferides. Són nits tortuosament dramàtiques que exigeixen, o això creu l’afició, responsables únics. I l’entrenador sol ser sempre l’elegit, encara que no sigui exactament així.

Aplaudiments a Rakitic

 
El Camp Nou no parava d’emetre judicis, sempre deixant ben clar que Messi, com és obvi, no es toca. N’hi ha d’altres, com Rakitic, que tot i que cometin errors (aquesta inoportuna foto a la Feria d’Abril després de la nit negra d’Anfield), continuen sent valorats per l’univers culer.

Quan el croat va ser substituït, va rebre aplaudiments, igual que Aleñá, el seu substitut. Però ningú podia arrencar-li a Messi aquesta infinita tristesa que desprenia el seu rostre, com si encara fos a Anfield. Com si el seu cos s’hagués quedat a Liverpool, per molt que deixés un parell d’accions ‘messiàniques’ que no van acabar en gol. Ni tingués arguments per esbossar un mínim somriure.

En cada gest de Messi s’endevinava una tristesa infinita, com si encara fos a Liverpool

No era Messi. Ni tampoc hi era Valverde. Allà, just davant de la banqueta, petrificat. Molt temps va passar amb les mans a les butxaques. De vegades, enfadat per alguna pèrdua; en ocasions, disgustat. Sempre fidel a la seva idea. El tercer i últim canvi així ho delatava. Va treure Malcom i va posar Semedo, avançant Sergi Roberto a la posició d’interior dret, per molt que se li demanessin minuts per a Riqui Puig. Ni amb la Lliga més que guanyada va voler renunciar als seus ideals. Va acabar la tarda plena de xiulets i frustracions.


Atent a tot, el Camp Nou va rebre amb una ovació el gol de Stuani a Montilivi. Un gol que no té cap premi perquè el Girona estava camí de Segona, mentre Messi no tenia ganes de quedar-se més de l’estrictament necessari a la gespa. L’àrbitre va xiular i se’n va anar al vestidor, mentre els seus companys s’adreçaven al poc públic que encara quedava. Després, Vermaelen va sortir a l’estadi buit per fer-se fotos amb la seva família. No serà l’únic a anar-se’n. Ni la possibilitat del doblet alleuja el terrible i incurable dolor d’Anfield.