El Pistoler torna al riu Mersey

Si els jugadors del FC Barcelona saben bé què és tirar pel vàter un avantatge de tres gols en un partit important, hi ha un membre de la plantilla blaugrana que ho sap per partida doble: Luis Alberto Suárez Díaz. Per l’uruguaià, abans de l’Estadi Olímpic de Roma va estar Selhurst Park, el feu del Crystal Palace; el lloc en el qual va veure com totes les seves opcions de conquerir una Premier League se n’anaven en orris quan en tot just 10 minuts el seu equip va passar d’anar guanyante 0-3 a empatar 3-3 i dir adeu al títol. Això va passar el 5 de maig del 2014. El seu equip, llavors, era el Liverpool Football Club.

“Em queda la sensació que vam estar a un pas”, es continua lamentant avui. Aquella imatge de Suárez sobre la gespa de Selhurst Park amb la samarreta sobre el rostre per ocultar les llàgrimes és un testimoni eloqüent no només de l’imbatible gen competitiu de l’ariet de Salto sinó també de la identificació que l’uruguaià va arribar a sentir amb els anhels, aspiracions i frustracions de l’equip ‘red’, en el qual va militar durant tres temporades i mitja i en el qual la seva progressió com a jugador el va situar en l’elit del futbol mundial. Que el nom de la seva filla gran, Delfina, nascuda sis mesos abans de la mudança a Anglaterra, fos un anagrama d’Anfield semblava un senyal de la destinació impossible d’obviar.

16 minuts

Suárez va arribar al Liverpool el gener del 2011, procedent de l’Ajax, per ocupar el buit deixat per Fernando Torres, que havia sigut traspassat al Chelsea en una operació d’alta rendibilitat. Pocs a Anfield confiaven llavors que aquell temperamental uruguaià que va abandonar Amsterdam en meitat d’una suspensió de set partits per mossegar un oponent (Otman Bakkal, la primera víctima del seu ombrívol instint licantrop) s’acostés al rendiment del ‘Niño’. Suárez només va necessitar 16 minuts per començar a treure’ls del seu error: el temps que va transcórrer entre la seva primera sortida a la gespa d’Anfield (des de la banqueta, en un partit davant el Stoke) i el seu primer gol a la Premier.

Quan el de Salto va abandonar la capital del Merseyside al cap de poc més de tres anys, enmig d’una altra sanció per mossegada (el del Mundial a Giorgio Chiellini), acabava de conquerir la Bota d’Or al màxim golejador de les lligues europees i havia sigut elegit el millor jugador de la Premier. “El Liverpool em va donar moltíssimes coses, em va fer madurar i millorar en molts aspectes. Gràcies a aquest equip vaig arribar a l’elit. Ser capità del Liverpool ha sigut una de les coses més grans de la meva carrera”, recorda. Però continuava sense olorar un sol títol.

Tot i així, l’afició ‘red’ l’adorava i els seus companys sentien per ell un respecte que sovint era bastant més que això; era pura admiració. N’hi ha prou a fer-li una ullada a ‘My story’, la recent autobiografia de Steven Gerrard, el totèmic líder d’aquell equip, per constatar-ho: a l’índex onomàstic del llibre, les referències a Suárez ocupen més de mitja pàgina. Com va remarcar amb certa perversitat el periodista Simon Hughes a ‘The Independent’, és més que el que dedica a Jamie Carragher, Rafa Benítez, Gérard Houllier i Fernando Torres... junts.

Aterratge per a Moyes

El Pistoler va guanyar-se definitivament el cor de l’afició del Liverpool una tarda d’octubre del 2012. I no va ser amb un gol (almenys, no amb un de seu). Aquell dia es disputava a Goodison Park el derbi ciutadà que enfronta els ‘reds’ i l’Everton. Uns dies abans, l’entrenador local, David Moyes, havia acusat públicament Suárez de tirar-se a terra reiteradament per fingir faltes, així que quan el Liverpool va marcar el seu primer gol, l’uruguaià es va dirigir a la banqueta de l’Everton i, a l’arribar a l’altura de Moyes, va protagonitzar un aterratge d’impecable execució. Els fans el van elevar a la categoria d’ídol suprem.

Ni el lleig episodi de les acusacions de Patrice Evra per un suposat insult racista ni aquesta nova osca en el seu historial vampíric que va ser la dentada al defensa del Chelsea Branislav Ivanovic van fer efecte en l’idil·li de Suárez amb l’afició d’Anfield, però la falta continuada de títols va trencar l’ànim de l’ambiciós ariet uruguaià, que va començar a atalaiar més enllà del Mersey a la recerca de reptes més grans. Els va acabar trobant a Barcelona.

Més aplaudiments que xiulets

Suárez espera ara amb il·lusió el retrobament amb la que va ser la seva afició, de la qual espera rebre més reconeixement que hostilitat. “Hi vaig estar tres anys i mig i la gent sap el que vaig fer aquí. Quan vaig venir, l’equip no arribava a la Champions i el meu últim any vam estar a un pas de guanyar la Premier. Pel treball que un va fer i pel que es va aconseguir, crec que a l’estadi hi haurà més aplaudiments que xiulets”. Almenys, els empleats del club continuen professant-li afecte. “El personal de la cuina m’esperava amb regals per als meus fills. Això et diu l’afecte que aquí em té la gent. I jo a ells. El meu fill [Benjamín] va néixer com qui diu en aquest estadi, la meva filla se sap les cançons de l’afició, i demà [per avui] vindran a veure el partit”.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

El que no veuran és el seu pare celebrar un gol si és que arriba a marcar-lo. “La gent que sap de futbol coneix la importància que té un gol en les semifinals de la Champions. Tinc un gran respecte a l’afició del Liverpool i els estic molt agraït per tot el que em van donar. A Barcelona, al partit d’anada, sí que ho vaig celebrar quan vaig marcar, però després vaig fer un gest de disculpa que alguns no van entendre. A Anfield no ho celebraré, igual que no ho vaig celebrar quan, jugant a l’Ajax, vaig marcar davant del Groningen”.

Tot i que perquè passi tot això, Suárez hauria d’anotar, una cosa que no fa fora de casa a Europa des de setembre del 2015. El davanter diu no donar-li importància a aquesta llarga sequera, que, d’altra banda, considera acabada: “El gol que vaig fer a Manchester [i que la UEFA va atribuir a Shaw en pròpia porta] el compto per a mi, tot i que vostès no el comptin”.