Michael Robinson: "Aquest és el millor Liverpool des que érem importants als anys 80"

Michael Robinson, abans de ser el millor comentarista amb accent del futbol espanyol, va jugar la seva temporada més exitosa com a professional al Liverpool que va guanyar el primer triplet de la història d’Anglaterra: Lliga, Copa de la Lliga i Copa d’Europa (1983-84). Joe Fagan va dirigir aquell equipàs que comptava amb Souness, Dalglish, Rush i Grobbelaar i que en la final europea va batre la Roma de Cerezo i Falcão en els penals. Robinson va créixer a Blackpool, ciutat pròxima a Liverpool, així que va complir un somni d’infància que va durar tot just una temporada. És un infatigable contador d’històries. Riu i fa riure amb les seves anècdotes. Com si no existís la malaltia que va fer pública i de la qual parla amb naturalitat. L’eliminatòria del seu equip contra el Barça en la Champions és una bona ocasió per escoltar-lo. 

En una entrevista del 2002 deia que la seva lleialtat més gran en aquesta vida, a part de la seva família, és la que professa al Liverpool. ¿Ho manté? Sí. El món del futbol ha canviat molt. El Liverpool també. Però la seva essència no ha canviat. Això t’ho ofereix el públic que sempre omple Anfield. És realment extraordinari, perquè no sabem el que és guanyar la Premier League. La Premier actual es va inventar fa 28 anys o així i des d’aleshores no l’hem conquistada ni una vegada, però no crec que tinguem ni un aficionat menys. Hem guanyat una Champions League i poc més. És un dels pocs clubs que, malgrat la seva escassetat d’èxits de lliga, no ha perdut el fervor ni la fascinació que generen. El meu pare em va dir quan era petit: ‘Els equips venen i van, però els clubs de veritat es mantenen’. I és cert. El Liverpool sedueix. Sento el mateix romanticisme per aquest club. M’emociona quan els veig fer-ho bé.

L’afició d’Anfield és diferent. Recordo quan hi jugava. El Sam era l’encarregat de cuidar-se dels vestidors i ens feia el te entre setmana, i el feia molt bé, per cert. I amb els primers acords del ‘You never walk alone’, ell trucava a la porta i deia: ‘Gentlemen’... I llavors el míster Joe Fagan ens deia: ‘No oblideu que aquesta gent guanya els diners amb molt d’esforç i se’ls han gastat a estimar-los. Estimeu-los vosaltres també, sisplau’.

¿Per què no va durar més la seva carrera a Anfield? Amb prou feines una temporada i tres mesos. Jo era tant del Liverpool que em qüestionava a mi mateix constantment. La primera temporada ho vam guanyar tot. Vam ser el primer equip anglès a guanyar un triplet. I després vam fitxar Paul Walsh, que jo pensava que era molt bo i amenaçava la meva titularitat. Era just el jugador que jo volia, com a fan, per al meu equip. Llavors me’n vaig anar a parlar amb el míster. Jo no volia que se’m trenqués el cor ni tornar-me cínic amb Fagan, a qui adorava. Ell em va comentar que era una estupidesa i fins i tot em va oferir ampliar el contracte. Li vaig respondre que el felicitava pel fitxatge, però que si venia un altre club, si fos ell em traspassaria. I recordo que la Nit de Nadal em vaig reunir amb el Queens Park Rangers (QPR), que em va fer una oferta molt bona. L’endemà, el Boxing Day, jugàvem contra el Leicester i Fagan ja m’havia anunciat que seria titular, però el vaig informar la nit abans que havia arribat a un acord amb el QPR. El dia del partit vaig anar a recollir les botes a Anfield i dir adeu a la gent. Quan sortia amb cotxe, la meva dona conduïa i jo anava de passatger. Vaig veure els primers aficionats acudint a l’estadi i, miri, vaig plorar com un nen que acaba de perdre el primer gos.

¿Mai se’n va penedir? ¿No creu que potser el va superar la impaciència? És cert que Paul Walsh no es va convertir en el futbolista que esperàvem. I això que era molt bo, però de vegades un no acaba de quadrar. Mentiria si digués que no hi he tornat a pensar, però també és veritat que si no hagués pres la decisió que vaig prendre aquell dia, molt possiblement el meu destí no hauria sigut aquest, tenint la vida que després he tingut. Potser mai hauria arribat a jugar a l’Osasuna i no hauria conegut el que he conegut. Així que no em retrec res. Però sí que em vaig torturar una mica més d’una vegada.

Se’n va anar amb una Copa d’Europa. Va ser històric, però et puc dir que mai vaig aconseguir sentir felicitat al Liverpool. Sentia alleujament. Érem clarament el millor equip del món, a pesar de mi, clar. Tot el que era guanyar significava només complir. Em sentia molt orgullós de jugar per al Liverpool, però el gran motor per a mi era la por de perdre i de cagar-la, més que la desbocada ambició de guanyar.

¿Jugava bé aquell Liverpool? Teníem un entrenador que ho desdramatitzava tot. Mai fèiem grans reunions. Se t’acostava de tant en tant, et deia alguna cosa, però res de solemnes xerrades. Jugàvem d’una forma molt semblant al Barça. Fa uns anys parlant aquí en aquest hotel precisament amb Graham Souness d’això, li vaig dir: ‘Juguen d’una manera semblant a nosaltres, però en càmera ràpida’. 

Parlem del Liverpool actual. ¿Creu que Jürgen Klopp ha aconseguit dotar els seus equips d’una identitat pròpia? Sí. L’actual Liverpool és molt semblant al seu Borussia Dortmund. En gran manera es deu al fet que el futbol és qüestió d’espais. Un camp de futbol només sembla petit quan està mal jugat. Si està ben jugat, sembla un prat. Un camp de futbol, quan no tens la pilota, has de procurar que sigui petit, i quan la tens, l’has d’engrandir. És com un acordió. La perdem i l’empetitim; la recuperem i l’expandim. Però això es fa sovint d’esquerra a dreta i no de dalt a baix, que és com funciona el Liverpool. L’espai en el futbol no l’has d’ocupar; hi has d’acudir. Has de tenir la paciència i deixar l’espai, i més amb jugadors ràpids com Mané i Salah. Seria una absoluta inutilitat per al Liverpool jugar a la frontal de l’àrea com fa el Barça, perquè no hi ha buits per explotar les virtuts d’aquests davanters.

És un equip potent en totes les línies ara. El Liverpool, amb Klopp, sempre ha tingut una capacitat golejadora important. Però l’any passat érem un colador. Necessitàvem imperiosament tapar els forats. Així que en el mercat hem fitxat un porter que atura tot solet el que aturaven els dos anteriors junts. Han fitxat un gran central, Van Dijk. Han reforçat el mig del camp. I mantenim la capacitat golejadora. Però ja no necessitem marcar tres gols per empatar. 

Es diria que l’expansiva personalitat de Klopp ha encaixat bé a Liverpool, una ciutat diferent a Anglaterra. És una ciutat molt peculiar. Hi havia una època de molta pobresa, ofegada als 70 i 80, però també hi havia molt humor. És un lloc molt creatiu. Amb un accent molt peculiar. Ens distancien 40 minuts de Manchester, però percebem la vida d’una forma diferent. I Klopp és un paio alegre, encantat de somriure sempre. I molt estable i profund, que intenta no mostrar l’intel·lectual que en realitat porta dins.

Parlant d’estil, que és conversa comuna aquí, ¿creu que Valverde ha aconseguit un estil propi? Propi no. Penso que seria un llunàtic si vingués al Barcelona a intentar imposar un estil. ¡No, no, no! Un club pot estar molts, molts anys intentant trobar una manera de jugar i que proporcioni èxits. Pocs clubs ho han aconseguit, i el Barça, a sobre, ha fet amics, perquè sempre ha sigut un estil molt bonic. Penso que el que ha fet Valverde té mèrit. Ha estat just en el moment del gran relleu. El Barça, encara que sembli mentida, ha guanyat un doblet, i potser guanyarà un triplet, en un període de transició. Perquè se n’han anat Xavi Hernández i Iniesta, Busquets està entrant a la tardor de la seva carrera, no s’està veient una lleva de la Masia que faci tirar coets... Evidentment ha hagut de fer retocs sense desviar-se. I ha hagut de ser una mica més pragmàtic en moments donats, potser perquè no ha tingut un centre del camp fantàstic. Però crec que això no és canviar l’estil, això és fer el que es pot.

Sobre la figura d’Arturo Vidal han pivotat alguns d’aquests debats estilístics. El FC Barcelona és cruel per a molts futbolistes. Havia vist Thierry Henry com una de les grans i contrastades estrelles mundials i va arribar al Barça i semblava un dels justets, gairebé mig maldestre i dièsel. I va venir Ibra i, directament, va desentonar. Recordo quan vam veure l’emergència de Sergi Roberto i els deia als meus companys de tele: ‘¿Que si és bo? No ho sabeu prou. No desentonar aquí és l’hòstia’. Només no desentonar en aquesta companyia és molt. Hi ha moments en què Suárez sembla directament un patata. Ell mai ho va semblar ni al Liverpool ni a cap altre lloc. Però entre aquesta exquisitat, és molt fàcil cagar-la. Ara mateix Arturo Vidal ha patit perquè està en una companyia de violinistes i ell és un trombó.

¿Com s’imagina l’eliminatòria? És l’eliminatòria que mai he volgut veure. Ja he avisat als meus companys que en la transmissió poden esperar els comentaris més muts de la meva carrera [riu].

¡Això és impossible! Penso que en principi el Barça és el favorit, però aquest és el millor Liverpool des que érem importants en els feliços anys 80. Si no fos perquè Henderson continua jugant, inexplicablement... Però ara el Liverpool té un equip de debò. El Barça, no obstant, és un equip molt adult i té un tal Leo Messi. Crec que mai ha nascut ningú com ell. Des del seu debut he vist quatre Messis. Aquesta és la seva quarta versió. La seva interpretació del futbol és única. Si un dia es posés a fer d’Alba, ho faria bé. No sé si pot fer de Ter Stegen. Dono al Barça un 51% de possibilitats i al Liverpool, un 49%.

Notícies relacionades

Michael Robinson anuncia que té càncer

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Una eliminatòria igualada, doncs. El joc del Barça ens va com anell al dit. No em puc imaginar el Barça renunciant al seu estil i a la pilota, sobretot al Camp Nou. I també, compte, el Liverpool no ha de pensar que el Barça no sap contraatacar, perquè sí que en sap, ho fa de puta mare. Però prefereix tenir la pilota i ser protagonista dels esdeveniments. En aquest escenari, el Liverpool estarà còmode.

Per acabar, puc preguntar-li com va el seu partit contra el melanoma? ¿Remunta? Sí, perquè m’estic prenent unes pastilles que estan frenant els tumors en sec, però no puc continuar prenent-les gaire temps perquè el cos s’hi fa immune. No se sap quan. Si ho fa en un parell de mesos, fumut, perquè sense les pastilles tornen. Si és d’aquí un any, millor. M’han apujat la dosi aquesta setmana, perquè –part bona–, tinc dos tumors, a l’estómac i al pulmó, que estan quedant en no res. No em poden curar, però estem intentant cronificar el càncer, de controlar-lo, i en això sí que anem bé. Fa poc vaig veure un amic que havia tingut un infart i li vaig dir: ‘Estàs fantàstic, molt prim’. I em va contestar: ‘És clar, si visc d’aigua i enciam’. I jo: ‘Hòstia, a mi no m’han prohibit res. ¡Em fumo el meu cigarret i prenc de tot! Prefereixo el càncer, escolta. Demana’m una cervesa, va’ [i riu].