Barça-Atlètic: impossible perdre

1. Joc més directe per evitar pèrdues

El Barça es va estalviar tràmits en l’elaboració del futbol. Previngut per la perillositat del contraatac de l’Atlètic, l’onze de Valverde no es va entretenir més del necessari, sabent que les pèrdues de pilota eren més perilloses que mai. Messi va retrocedir al centre del camp per crear superioritat (eren quatre contra quatre, però ell val més), convençut que Giménez i Godín no sortirien mai de la cova i els podria encarar en carrera.

Suárez va intentar moure els seus compatriotes, treure’ls de la foscor, i poques vegades ho va aconseguir. No va trobar una escletxa fins al tardà gol que sentenciava la Lliga, però no ho va parar d’intentar. Com Coutinho i com Messi, que al final va trobar el premi. Els constants xuts al marc de l’imbatible Oblak obeïen a una altra instrucció particular: acabar les jugades en la mesura possible per evitar rebutjos i opcions de contraatac. Així va poder el Barça dilapidar un Atlètic inferior i disminuït per jugar una hora amb deu.

2. Coutinho entén la seva funció d’extrem

Coutinho va ser el principal rematador al primer temps. És coneguda la tendència del discutit brasiler d’encarar la porteria sempre que té possibilitats, per això ara és extrem i no l’interior que havia de substituir Iniesta quan va ser fitxat. Ara no és tampoc el Coutinho moix i deprimit que s’ha vist durant diverses setmanes.

Els senyals de millora van ser més constants i evidents en un partit gran. Potser va ajudar el gol que va marcar al camp del Vila-real (el primer a la Lliga ¡des d’octubre!) o potser ha assimilat que l’equip necessita que un dels seus atacants sigui un jugador vertical i desbordant, com va permetre a Dembélé passar per davant seu. Oblak li va negar dues vegades el gol, primer amb una gran parada rasa, i després a l’aturar un cop de cap fluix de Coutinho en un contraatac que havia iniciat ell mateix.

3. Costa obliga Simeone a arriscar

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Diego Costa va tirar per terra el pla de l’Atlètic. Formalment no va variar de l’inicial, que era aguantar enrere i esperar una oportunitat al contraatac o en l’estratègia, però ho va dificultar moltíssim, fins a convertir-ho gairebé en impossible. El dia que més necessitava la victòria el seu equip, l’hispanobrasiler va voler marxar. Primer amb una agressió a Lenglet que l’àrbitre (el del VAR, sobretot) va tolerar. El que no va tolerar Gil Manzano va ser que  Costa li digués “em cago en la puta mare que et va parir”.

Al deixar l’Atlètic amb deu, es va descobrir una faceta insòlita en Simeone. Amb uns canvis pròxims al surrealisme per a l’estil del tècnic, va retirar els dos laterals. Arias va deixar el camp al primer temps (va entrar Correa) i després Filipe Luis (Morata). Per un dia, tenia la coartada per fer el que volgués. L’Atlètic va estar sempre molt lluny de la porteria blaugrana. Va aguantar viu gràcies a les enormes mans d’Oblak.