El Barça enterra el Madrid amb un altre triomf per a la història (0-1)

Després de gairebé 100 anys de clàssics, el FC Barcelona li va donar la volta a la història. Per primera vegada en cinc dècades, els blaugrana superen el Reial Madrid en el còmput de duels particulars (96 victòries a 95), i això gràcies a un triomf, el segon al Bernabéu en tres dies, que posa la Lliga molt fàcil per als d’Ernesto Valverde i enterra de forma gairebé definitiva les aspiracions dels blancs, que, fets fora també de la Copa del Rei, ja només poden aferrar-se, una temporada més, al seu inversemblant idil·li amb la Champions.

Després de golejar dimecres passat l’etern rival sense haver ni tan sols de xutar a porta, el Barça semblava estar demanant a crits una petita cura d’humilitat que l’ajudés a baixar a la Terra per afrontar el que té per davant. Liebling, l’Heròdot de la crònica pugilística, afirmava que un element essencial en el desenvolupament d’un boxejador és la dosificació correcta de les calamitats: “Si l’adversitat és massa adversa, ha de buscar feina en algun sector d’utilitat; si no és prou penosa, es converteix en un envanit”. Però ni així. Completant un partit bastant més estimable que el de l’altre dia, els blaugrana en van tenir prou amb un gol de Rakitic per liquidar un adversari que cada vegada té més aspecte de tòtem enderrocat d’una perduda era daurada.

Dos canvis va introduir Ernesto Valverde a l’onze respecte a l’equip de la Copa. Va donar entrada al recuperat Arthur en la posició d’interior i va desplaçar Sergi Roberto al lateral dret en detriment de Semedo. El primer semblava de calaix després dels problemes que van tenir els blaugrana dimecres per superar la intensa pressió blanca sense exposar-se a perdre la pilota en zones perilloses; el segon, en canvi, semblava un moviment una mica temerari al col·locar un futbolista amb alguns dèficits defensius com el reusenc davant l’elèctric Vinicius Jr.

Els plans surten bé

Gràcies a la doble aposta del Txingurri, l’equip va cantar bingo. Amb Arthur al costat de Busquets, protegint la pilota i buscant incansablement vies per treure-la cap endavant (és sorprenent la capacitat del brasiler a l’hora de detectar la posició de Messi), Rakitic es va veure alliberat per incorporar-se a l’atac i arribar fins a l’àrea de Courtois. Amb tanta fe i intenció ho va fer que de les seves botes va arribar el primer gol blaugrana, després de rebre una mesurada passada a l’espai de, precisament, Sergi Roberto. Valverde va somriure amb la cara d’‘Hannibal’ Smith quan deia allò de “m’encanta que els plans surtin bé”.

Aleshores (corria el minut 25), el Barça ja s’havia apropiat de la primera part, amb un Messi molt més participatiu que dimecres. Les idees del Madrid es limitaven al llançament de pilotades cap al terreny blaugrana a veure si Vinicius en caçava alguna. I a punt va estar en una d’aquestes de fer-li una destrossa a Ter Stegen, però Piqué, en la seva línia imperial dels últims partits, va tapar la rematada de Modric.

Els blancs van pujar de revolucions el seu futbol després del gol i van obligar els de Valverde a fer un pas enrere, tot i que va ser Suárez qui va disposar de l’ocasió més clara, en un xut des de la vora de l’àrea que Courtois va respondre amb encert. La primera meitat va acabar d’una manera bastant lletja, perquè Sergio Ramos, brut com el drap d’un lampista, va treure el braç a passejar davant de Messi i li va partir el llavi al de Rosario. El de Camas va sortir impune tant del cop de colze com del xoc posterior.

Múscul amb Arturo Vidal

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

El Madrid va collar després del descans, però el Barça només va necessitar cinc minuts per recuperar el control. Després d’una llarga i magnífica acció de tot l’equip que va desembocar amb una rematada desviada de Dembélé, Valverde va fer entrar Arturo Vidal en substitució d’Arthur i el joc blaugrana va guanyar en múscul, lluita i recuperació tot el que va perdre en futbol. Arthurisme o barbàrie. El partit es va convertir llavors en un estira-i-arronsa d’escassa brillantor en què les notícies més interessants per al madridisme van ser l’estrepitosa xiulada que es va emportar l’inoperant Bale al ser substituït i els cors de recolzament a Isco quan el malagueny va comparèixer a la gespa. Total per no res, perquè allò era com demanar que et salvi els mobles el llogater al qual estàs a punt de desnonar.

Al final, segon assalt blaugrana al Bernabéu en només tres dies. Una gesta inimaginable no fa tant temps que el barcelonisme assumeix avui, en canvi, amb una naturalitat gens forçada. No hi ha un senyal més clar del canvi d’hegemonia que s’ha produït en el futbol espanyol en l’última dècada. 96 a 95. No és un tempteig de bàsquet. És pura història.