El futur del futbol és vegà

Em vaig emportar una alegria fa uns dies al mercat de Brick Lane, el barri on s’amuntega la comunitat dels vinguts de Bangladesh, a l’est de Londres. Vaig trobar una samarreta original del Barça campió de Terry Venables (84-85). Allà era jo, acariciant amb devoció el mític logotip de Meyba. Però la felicitat no és mai completa. La talla era la d’un mig-home i costava 250 lliures. Massa panxa i massa pintes al canvi.

Em vaig conformar amb una foto. Les coses van empitjorar després. Anava amb un amic novel·lista buscant alguna cosa per enviar coll avall i acabem vivint el malson de deambular per una fira vegana. Els assistents semblaven feliços. Aviat hi haurà un estudi que dirà que els que no mengen animals riuen més, guanyen més i tenen més sexe. Serà el principi del final. L’ocàs de la civilització.

Tot i que caldrà acceptar que els conservadors també ens equivoquem i potser hauríem d’acceptar que aquella nova alba dels menjadors d’herba, sense entrecots ni graellades de peix, és el que li convé a la humanitat.

L’aplicació del VAR

Mireu si no amb el VAR. Totes les veus que pregonaven el final del futbol per culpa de la tecnologia s’han esfumat i ara l’aplaudiment a l’àrbitre audiovisual és unànime fins i tot entre els reaccionaris. Els anglesos pugen al carro en la pròxima temporada. Hi haurà una diferència amb Espanya. Aquí els clubs entenen que l’aficionat que paga la seva entrada té dret a tenir la mateixa informació que els que són a casa mirant la televisió.

Per això el treball del VAR es veurà també a les pantalles gegants dels estadisi els aficionats podran ser partícips de la decisió final del col·legiat. Dels equips de la Premier d’aquest any, només dos tenen estadis que no podran donar compliment a la recomanació perquè no hi ha pantalles als seus santuaris: ManU (Old Traford) i Liverpool (Anfield).

El futbol sencer s’està convertint en una pantalla. El documental futbolístic en forma de sèrie és el nou filó del negoci audiovisual. Va començar amb el City de Guardiola a Amazon i ara li toca el torn al Suderland a Netflix. ‘Sunderland til I die’ (‘Sunderland fins que em mori’) es diu la producció. Si no li agrada el futbol millor que miri per enèsima vegada ‘Jungla de cristal’. Però si li agrada la pilota, la disfrutarà de valent.

Notícies relacionades

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

Comença amb un capellà dedicant el sermó dominical a l’equip de futbol i demanant a Déu una bona temporada per al seu equip perquè és important per mantenir unida la comunitat. A continuació, un aficionat resumeix l’esperit de Sunderland (nord-est d’Anglaterra) a través del seu equip de futbol:  “Això no és Oxford, això és classe treballadora, amic”. D’haver afegit “aquí no hi tenim vegans” agafaria un taxi demà només per conèixer-lo.

A partir d’això la història en capítols d’una temporada desastrosa del Sunderland, un equip que en dos anys va passar de la Premier League a la One League (tercera divisió). Un compendi del futbol modern en contraposició amb els sentiments de l’aficionat de tota la vida. Un balanç del que s’ha guanyat i s’ha perdut a mesura que els diners s’apropiaven de totes les parcel·les del futbol.  I totes són totes, perquè ja em diran si no com poden demanar-te a Londres 250 lliures per una samarreta Meyba de fa 35 anys.