Va passar el que Messi va voler

Si tenia una fatiga muscular, ningú la va veure. Si estaven cansats els seus músculs, tampoc. Podia haver jugat Messi des de l’inici, però Valverde va decidir reservar-lo. En realitat, l’estava reservant per a una cosa realment única. Costa veure Messi sortir des de la banqueta amb el Barça perdent (no passava des del 2007 a Mestalla), però el que no costa gens és assistir a una altra actuació antològica. Va sortir Leo i el Barça va ser infinitament millor. ¡Com per no ser-ho! ¿Què hauria passat amb els Bulls sense Michael Jordan? Va entrar el 10 i el partit, com era normal, va canviar radicalment de paisatge fins a protagonitzar una nit realment increïble.

    

Amb prou feines 33 minuts, però quan va jugar de veritat Messi va ser a l’aparèixer a la gespa amb dues arrencades espectaculars. Després, es va prendre la seva nit lliure. Però faltava encara el millor, una cosa que transcendeix del que és purament racional. No hi ha potser explicació futbolística al que va passar en aquells lluminosos 47 segons. Va tenir temps, tot s’ha de dir, de firmar quatre remats en poc més de mitja hora: dos dels quals a porta i un va acabar en un gol celebrat com si el Barça hagués guanyat la Lliga. Celebrat per tot l’equip, amb els suplents envaint la gespa, com si el líder hagués enderrocat una barrera que resulta inabastable per als altres.

   

 Ningú té Messi. Ningú està a l’altura de Leo, malgrat que va deixar a Sevilla uns inesperats trets de debilitat quan va fallar sis passades de les 25 que va donar, una cosa que no és normal. Però quan va detectar que el Sevilla s’ensorrava anímicament amb el 2-1 de Suárez, va emergir la figura d’un futbolista descomunal, amb un xut galàctic des de fora de l’àrea que va trencar el tremolós Sergio Rico.

No hi havia res aparentment en aquella jugada. Va semblar fins i tot una acció menor, però ell va atacar la pilota amb tanta determinació com si no hi hagués un demà. Com si la seva vida futbolística acabés al Sánchez Pizjuán en un partit on el Sevilla s’ho jugava tot, i el Barça, acabat d’arribar de la parada de les seleccions, s’ho mirava amb la tranquil·litat d’aquest impressionant matalàs de punts de diferència que tenia. I té.

 

Cinc partits, sis gols

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Al març, Messi només havia jugat quatre partits de titular (Las Palmas, Atlètic, Chelsea i Athletic), es va perdre el duel de Màlaga (baixa per paternitat) i els dos xocs amistosos de la selecció argentina (Itàlia i Espanya). Quatre partits i mitja hora al Sánchez Pizjuán per firmar sis gols, sostenint així la fiabilitat del Barça i permetent engrandir la immensa ratxa d’imbatibilitat que arrossega des de la temporada passada. Ja són 37 partits sense perdre. I estava previst que Messi acabés jugant perquè, com va dir Valverde, necessitava «ritme de competició».

La vida se li fa molt dura a Messi sense tenir la pilota entre els peus. Feia gairebé dues setmanes llargues que no trepitjava un camp. Se sentia avorrit, es podria dir que fins i tot engabiat al banc del Pizjuán. Quan va entrar al camp, una cosa irreal estava començant a gestar-se per sobre d’un partit volcànic que va reunir  41 remats (21 del Sevilla, 20 del Barça), però cap tan precís com el de Messi. Va ser el que Leo va voler. Com sempre, vaja.