Anar al contingut

"Quini rebia més cartes que Maradona"

'Pichi' Alonso i altres excompanys evoquen la figura d'un inoblidable golejador que va deixar empremta dins i fora del camp

Joan Domènech

"Quini rebia més cartes que Maradona"

De la seva qualitat futbolística en donen fe els seus gols, més de 300; de la se va qualitat humana en parlen els que van ser els seus companys. Enrique Castro Quini va deixar tanta empremta al terreny de joc –set trofeus Pitxitxi al màxim realitzador, dos d’ells a Segona Divisió– com fora, pel tracte que va mantenir al vestidor i al carrer. L’aficionat conservarà el record d’una persona entranyable, perquè aquesta és la imatge que projecten els futbolistes que el van conèixer.
Fins i tot els rivals. Fins i tot els àrbitres. Només una vegada va ser expulsat, en més de 600 partits oficials, i per protestar. Mai per clavar una puntada o per tornar una agressió, tot i que va lidiar amb la flor i nata dels centrals (Benito, Arteche, Mina, De Felipe, Aguirre Suárez...) més durs i violents de l’època.
 

Quini mostra les seves botes amb una dentadura postissa inserida / ARXIU EP

Només una targeta vermella

Quini va veure la targeta vermella el 24 d’octubre de 1976 en un Sant Andreu-Sporting. L’hi va ensenyar Jacinto de Sosa Martín, àrbitre castellà de capçalera de José María García. Una protesta «confusa», segons es llegeix a les cròniques, després que el col·legiat assenyalés una falta indirecta a l’àrea del Gijón. L’Sporting, en la vuitena jornada, era el líder de Segona. Quini, és clar, ja era el líder dels golejadors.

«Quini rebia més cartes que Maradona», recorda Àngel Pichi Alonso, en un comentari que resumiria la doble admiració, esportiva i humana, que suscitava el desaparegut davanter asturià. L’exfutbolista de Benicarló reviu la impressió que li causava veure la taquilla de Quini i la devoció amb què les contestava totes.

«Quini era una persona –diu persona, no futbolista– que queia bé a tothom, era molt enrotllat i pròxim, disposat a ajudar-te, simpàtic, sempre afectuós amb qui se li acostava», rememora Pichi Alonso retratant  la figura d’un bromista de llibre. Les mateixes paraules pronuncia Juan Manuel Asensi, amb qui va coincidir més vegades en les convocatòries de la selecció espanyola (el Mundial-78 i l’Eurocopa-80) que al Barcelona: només una temporada.

El cambrer rondinaire

«A l’hotel de Vallvidrera on ens concentràvem hi havia un cambrer rondinaire. A cada taula teníem una ampolla de vi d’una marca que portava una malla per fora envoltant el vidre. ‘Quan vingui el cambrer, tu empenys l’ampolla cap a ell però jo la tindré agafada per la malla. Ja veuràs quin ensurt li donem’, em va dir. Jo vaig empènyer l’ampolla i ell no l’havia agafat, així que, efectivament, li vaig tirar tot el vi per sobre i vaig quedar jo amb el cul a l’aire», recorda Pichi a tall d’exemple sense evitar el riure. Menys gràcia li feia a José Ramón Alexanco, el seu company d’habitació durant molts anys, quan buscava Quini sense parar en qualsevol hotel i sortia de l’armari on s’havia amagat cridant. Això sí que era un ensurt.

Maradona, Quini, Alexanco i Esteban, en un entrenament de pretemporada / ARXIU EP

Suplent amb Menotti

«Era un home excepcional i un golejador dels que ja no hi ha», va manifestar el segon de la classificació epistolar. Diego Armando Maradona, des dels Emirats Àrabs, es va recordar de Quini, fetr que demostra l’empremta que li va deixar. «Era un home excepcional i un golejador dels que ja no hi ha, jugàvem molt al tennis en el temps lliure», va explicar el Pelusa. La seva arribada va originar, també, la suplència de Quini, especialment quan César Luis Menotti va substituir Udo Lattek.
Abans ja havia marxat Asensi, a qui es considerava un veterà tot i que tenia la mateixa edat que Quini. Exactament la mateixa. Tots dos van néixer el 23 de setembre de 1949. «Competíem per veure qui trucava abans l’altre», va comentar l’excentrecampista des d’Alacant, on viu. La relació mai es va perdre, i Asensi sempre va estar pròxim en totes les vicissituds. Inclosa la del segrest que els va costar la Lliga. Sense Quini, l’equip, obligat a jugar, va estar quatre jornades sense guanyar. «Després de tot això era ell qui ens animava, era molt vital», va dir José Vicente Tente Sánchez a Marca, retratant l’estat de por de la plantilla.

 

Massa vicissituds
 

 «Sembla que quan millor persona ets, pitjor et tracta la vida», reflexionava Asensi referint-se a Quini, que a més dels 25 dies que va passar tancat en un zulo, va patir la mort del seu germà Jesús, porter de l’Sporting, i va passar per un càncer de coll. «Tot el que es faci en la seva memòria és poc. Com a jugador avui no tindria preu, seria algo desorbitat», calcula l’exfutbolista alacantí d’un golejador admirable.
 

«Un rematador pur, extraordinari, capaç de tocar la pilota amb el cap amb la potència del peu i que, en canvi, moltes vegades preferia tocar-la suaument, amb finor, per sobre del porter», explica encara avui amb admiració Pichi Alonso. 

Per oferir-li la millor experiència possible estem canviant el nostre sistema de comentaris, que passa a ser Disqus, que gestiona 50 milions de comentaris en mitjans d'arreu del món cada mes. Ens disculpem si aquests primers dies hi ha algun procés extra de 'login' o si el servei no funciona al 100%.