Anar al contingut

ENTREVISTA AMB EL '9' MÍTIC

Quini, l'home de les abraçades

"Ara vaig on em criden, on em reclamen i no faig més que repartir abraçades i, sobretot, arrencar un somriure a la gent malalta", va dir en una entrevista recent

Emilio Pérez de Rozas

Quini, l'home de les abraçades

A GERMAN PARGA FC BARCELONA

Vaig anar a veure Pitu Abelardo, però li vaig demanar audiència a Enrique Castro Quini, perquè si un anava a Gijón, havia de pelegrinar fins al despatxet del monstre dels monstres. I el vaig veure. Era el febrer del 2016. Tenia cua als voltants del gual d’entrada de la Ciutat Esportiva de Mareo. Era molt d’hora i sortia de casa seva amb unes quantes samarretes dedicades que repartia entre els veterans que l’esperaven. Venien de tots els racons d’Astúries en pelegrinatge. Quini deia que una cosa era ser Brujo i una altra «molt diferent fer màgia com fa Messi».

Quini, amb Manuel Preciado. / EFE


Quini va jugar entre el 1980 i el 1984 al Camp Nou, on va guanyar dos dels seus cinc Pitxitxis de Primera Divisió, però va dir que aquell Barça era «el més bèstia» que s’havia vist. En aquell moment, Quini reconeixia que la seva vida havia canviat «radicalment» des que l’havien allunyat del maldecap de ser delegat de l’equip, «de cuidar-me de gairebé tot», cosa que feia encantat però que l’esgotava. «Ara els ajudo en el que puc, però vaig al meu rotllo, tinc la meva pròpia agenda i la meva vida és més reposada. Ara vaig on em criden, on em reclamen i no faig més que repartir  abraçades i, sobretot, fer somriure la gent malalta. ¡Vostè no es pot imaginar el que és fabricar somriures, arrencar felicitat en algú que pateix!».

 

"Els dono força"

Qualsevol que parlés amb aquest ésser tan autèntic i afectuós podia imaginar-s’ho. I li vaig dir: «Per a un pacient de càncer, vostè és la persona que més a prop ha estat de la salvació». Quini feia anys que havia superat un càncer de gola. «Em veuen com un d’ells, perquè ho soc, i em demanen ajuda moral, anímica, i jo hi vaig encantat. Mai vaig creure que aquelles visites, aquelles reunions a les quals assisteixo i m’hi presto encantat canviarien tant la meva vida i, sobretot, la forma d’afrontar-la. Insuflar il·lusió en la gent és una cosa meravellosa», deia amb humilitat, però també felicitat. «És increïble el que pot suposar per a la gent que els vagis a veure, els miris als ulls, els acariciïs la galta i els diguis que se’n sortiran. No dic que tingui més força que el seu metge, però els dono la força que la medicina no els pot donar. Jo entro en un hospital i el món em sobra».


Quini tenia un punt de trist quan parlava del futbol actual. «La gent només vol veure guanyar el seu equip, no li importa com. Si guanyes, tot s’hi val. Ningú exigeix passar-s’ho bé al camp, disfrutar o patir amb el teu equip. Només serveix guanyar. La victòria ho tapa tot. Ni tan sols fa falta merèixer-la. Abans l’afició era molt més exigent amb nosaltres. Abans, feies una passada enrere i l’estadi s’enfonsava. Fins i tot treien mocadors. Et posaven a parir». Això sí, de tot aquest desencant, Quini salvava Leo Messi. «Messi és un extraterrestre que va caure a Barcelona, i s’hi ha quedat. Se li ha de donar de menjar a part. Ja no hi haurà, mai, un futbolista com Leo. Ni un. Està dos o tres esglaons per sobre de tots. Està dalt de tot i gairebé ni se li nota. No només juga, goleja i fa filigranes, sinó que fa jugar els altres i en excel·lència».

L'emoció de Núñez

I, quan el comparaves amb Luis Suárez, se li obria un enorme somriure. «Com deia aquell torero, a Luis Suárez se’l pot definir amb dues paraules im-pressionant. El seu rendiment és increïble. És un tros de 9 tremendo, no només pels gols que fa, per com els fa, sinó per com treballa per als altres. Coneix els trucs del 9 i ningú sap ser a l’àrea com ell».

Quini saluda Guardiola en una visita al Camp Nou el 2009. / JORDI COTRINA

No vam parlar, ho juro, del seu segrest a Barcelona. Sí que vam parlar de l’emoció de Josep Lluís Núñez quan va tornar del seu enclaustrament. I molt. Però més vam parlar del que era i representava Barcelona, també el Barça, sí, és clar, en ell, a la seva vida i a la dels seus. «Barcelona és la meva segona casa. Va ser una etapa meravellosa. És veritat que vaig viure aquell moment terrible del segrest, el 1981, però aquella desagradable experiència també em va servir per demostrar-me tot el que la gent m’estimava», assegurava l’exdavanter del Barça que feia coincidir les seves visites als metges per  «veure el Barça i els meus excompanys». 

0 Comentaris
cargando