11 jul 2020

Anar al contingut

EL SECRET DE L'ESTIL

El rondo, el llenguatge del Barça

El club blaugrana homenatja l'exercici bàsic sobre el qual ha edificat el seu exitós estil dels últims 30 anys

Marcos López / Joan Domènech

El rondo, el llenguatge del Barça

S’acomodava damunt la pilota i es fregava rítmicament les mans per treure’s el fred matinal, a la vegada que dibuixava un somriure. Era el moment que tant esperava. Estava a punt de començar el rondo de cada matí, aquell exercici que va implantar Johan Cruyff, convertit ara, amb el pas del temps, en la bíblia futbolística del Barça. De vegades, a la vella Masia, ja derruïda com a camp d’entrenament. De vegades, al mateix Camp Nou. Cruyff o Déu, així l’anomenaven els jugadors del Dream Team perquè mai s’equivocava, començava a treballar.

«Aquest és el meu despatx», deia assegut sobre una pilota per analitzar el rondo que va portar de l’Holanda del futbol total que va enlluernar a la dècada dels 70. Al seu despatx podia fins i tot, tancant els ulls, saber si els seus nanos ho feien bé. El so de la pilota –tac, tac, tac– és la millor i, a la vegada, la pitjor prova de qualitat. Si la pilota vola al ritme d’un toc, no hi ha errors i en brolla una música celestial per al tècnic. «Bien jugao, bien jugao...», solia exclamar Johan quan assistia a un rondo ben fet. Un rondo com Déu mana.

Atac i defensa

Però, en realitat, ¿què és el rondo? És un petit cercle de jugadors passant-se la pilota, transformat en un tresor que s’ha de protegir i mimar per evitar que un o dos futbolistes, situats al centre, els la robin. Sembla simple, però és l’essència del futbol.

No hi ha manual escrit del rondo, convertit per Cruyff a la Bíblia futbolística que ha guiat el camí del Barça en les tres últimes dècades

No existeix un manual escrit del rondo, per més que el Barça hagi dut a terme aquesta mateixa setmana un homenatge a aquest exercici que va canviar la mirada del club i el va dotar d’un estil tan reconeixible que tothom ha acabat imitant. Així ho proven aquelles cues de clubs de tot el món a la porta de La Masia per conèixer el secret de l’elixir màgic o el pelegrinatge dels missioners del rondo per tot el planeta amb Pep Guardiola erigit en el nou guru.

Al començament, va ser tractat amb menyspreu i fins i tot displicència acusant Cruyff que era un penques. «¡Es passen el dia fent rondos! ¡Només fan això! ¡Mira-te’l, allà assegut a la pilota!», criticaven, de vegades gent del mateix club, sense saber que aquella irrupció tan revolucionària a finals dels 80, canviaria la història del club. El rondo és tot i res. És tot perquè només els elegits poden sobreviure sense estar mai al centre de l’escarni, i res perquè és un simple joc. El rondo és atac, però també defensa. Ataco si tinc la pilota –a un toc millor que dos– per destarotar el que persegueix un fantasma. 

JORDI COTRINA

¿Tres tocs? Això ja és una heretgia, un abús a la pilota. «Si jo tinc la  pilota, no la té el rival», primer i únic manament cruyffista. És defensa perquè ningú vol viure al forat negre del centre, de manera que es desenvolupa un esperit de lluita per fugir com més aviat millor de la burla dels companys.

Sense llibre d'estil

¿Quan s’atura un rondo i se senten els aplaudiments? No hi ha llibre d’estil. Res està escrit, però originàriament es produïa als 20 tocs. És un exercici democràtic (tots estan convidats a participar-hi) però cruel perquè penalitza el més mínim error. «Cadascun  la seva qualitat», com deia Johan. 

Es tracta del retrat en miniatura d'un partit de futbol. El rondo és atac i defensa; democràtic i dictatorial

Si no, que l’hi preguntin a Quique Estebaranz, aquell davanter del Tenerife que va arribar feliç al Barça i que en el seu primer entrenament es va ficar al rondo equivocat. El de les vaques sagrades. La pilota anava tan de pressa que va acabar «marejat». Marejat de no veure la pilota i marejat de no sortir de dins del cercle.

És el retrat en miniatura d’un partit de futbol. «Fas, corregeixes, repeteixes», deia Laureano Ruiz, pare del rondo a la dècada dels 60. Velocitat mental i d’execució, passada, control, desmarcatge... Des que va arribar Johan, el rondo no ha deixat d’existir, encara que en algunes èpoques hagi tingut menys vigència.

JORDI COTRINA

Alejado de la puresa

La força del trident (Messi-Neymar-Luis Suárez) va empènyer amb aquella energia desfermada tan brutal que Luis Enrique va desplaçar el centre de gravetat del seu equip a l’atac, i va abandonar així la puresa que desprenia el joc del Barça de Guardiola. Però Valverde intenta ara que tot flueixi quan l’equip s’organitza a través de la pilota, preservant l’eix troncal amb Busquets-Iniesta-Rakitic. El rondo, no pas tiqui-taca, del Barça es va inocular una mica a l’Espanya de Luis Aragonés i molt més en la de Vicente del Bosque, instal·lat ja per sempre en l’atractiva selecció de Lopetegui. Juga ara fins i tot amb més centrecampistes que el mateix Barça.

El rondo és el llenguatge escollit pel Barça en els últims 30 anys per escriure el seu exitós estil de joc, i es mereix un homenatge.