Les alegries de Paco Alcácer

Valverde tenia el canvi preparat. Però la pilota no sortia del camp. El quart àrbitre ja havia marcat el dorsal número 17 al tauler electrònic, amb Deulofeu a punt per sortir a escena. Però la pilota, juganera, continuava movent-se per la mullada gespa del Camp Nou, fins que va caure a la delicada bota de Rakitic, convertit en volant i extrem dret alhora. Va ser llavors quan l’olfacte de Paco Alcácer, un golejador oxidat per la falta d’ús (juga menys amb el Txingurri que amb Luis Enrique), va emergir per la porta gran. Ja no li quedava ni energia, esgotat com estava d’assumir tant de camp en aquell singular dibuix tàctic del doble nou que va dibuixar Valverde contra el Sevilla.

«Allà, posa-la allà», li va dir Alcácer a Rakitic sense aixecar la veu. Va fer un simple gest amb la mà. El més fàcil era demanar que la pilota caigués en el forat negre a l’esquena dels centrals del Sevilla, en terra de ningú sense que David Soria, el meta andalús, s’atrevís a sortir. El més fàcil és demanar-la, el més complicat, però, és executar amb tal precisió la centrada. Rakitic va complir amb la petició; Alcácer, també. «Paquito», com després va cridar entusiasmat el Camp Nou, va col·locar la punta esquerra de la bota i va firmar el 2-1. Després, va entrar Deulofeu perquè ell no podia més.

"Vull quedar-me"

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Tres rematades a porteria i dos gols va firmar Alcácer dissabte: un amb la dreta aprofitant l’error d’Escudero i una altra amb l’esquerra honrant l’exquisida passada de Rakitic. «Estem molt contents amb ell», va afirmar Valverde, que va sorprendre amb la fórmula del doble nou que no havia utilitzat mai atorgant-li la titularitat a Alcácer, que no ho era a la Lliga des de la primera jornada (20 d’agost contra el Betis). Des d’aleshores, ni rastre. Tot just 33 minuts contra l’Alabès i vuit minuts marginals contra el Màlaga. Però la seva aparició a la Copa, amb aquell cop de cap a Múrcia, el va fer reviure.

«Vull quedar-me», va proclamar feliç després dels dos gols al Sevilla, entossudit a seguir «aprenent dels dos millors davanters que hi ha al món. Leo i Luis». El Celta d’Unzué, conscient del paper marginal d’Alcácer, ja hi havia pensat. Però el futbol, sempre capritxós, li va donar en una nit tot el que no havia tingut els tres primers mesos de la seva segona temporada. Amb Luis Enrique va aparèixer poc (va jugar el 23% dels minuts possibles), però més que amb Valverde (17%). Estava a punt de ser substituït quan va posar la punta de la bota i va sortir ovacionat pel Camp Nou.